Els nostres fills ens avisen!

José Antonio Blázquez Jiménez. Pèrit judicial expert en violència de gènere/intrafamiliar, aspectes psicopatològics, jurídics i forenses. Estudis d'especialització en terrorisme i gihadisme. Especialitzat en assetjament i ciberassetjament escolar.

Soc de Roses, divorciat, 51 anys i pare d’un fill de 8 anys. Practico el model educatiu democràtic, el qual considero que és el més pràctic, d’entre totes les variants que existeixen.

El model democràtic permet desenvolupar alts nivells de comunicació, empatia i afecte de cara a les normes i els límits, podent ser explicats, així, de manera raonable i justificable. Escoltar el jove sempre que ho necessiti, adaptar-se a les seves exigències, oferir reforç positiu quan accepta les corresponents normes i càstigs adequats quan, a la inversa, les normes no es respecten.

El model democràtic comporta molts beneficis en el futur del jove: seran adults amb una autoestima alta i capaços de resoldre problemes de manera autònoma, ja que confiaran en les seves capacitats. A més, com que van ser escoltats, ells també sabran escoltar a la resta, amb unes competències personals i comunicatives ben desenvolupades.

Malauradament, per molts menors, el curs vinent pot ser un autèntic error: un infern! Aquells i aquelles que ja coneixen l’assetjament escolar i el ciberassetjament comencen a patir tota una sèrie de transformacions en les funcions cognitives, psíquiques i psicològiques, com: l’afecte, l’aparença, l’atenció, l’actitud, la consciència, la intel·ligència, la imaginació, el llenguatge, la memòria, entre altres alteracions.

La realitat és que existeix un gran desconeixement dins l’àmbit familiar: molts progenitors desconeixen que els seus fills són assetjats fins que les seqüeles són visibles o, en el pitjor dels casos, hi ha un suïcidi del menor.

Responsabilitat dels centres escolars davant l’assetjament

És lògic que els responsables dels centres s’hagin de fer càrrec de tot el que passa dins les seves instal·lacions, degut al fet que la responsabilitat del col·legi o institut davant les actuacions dels menors d’edat es troba regulada pel nostre Codi Civil. Són, per tant, responsables civils i hauran de respondre a les reclamacions que se’ls interposin i fer front a les indemnitzacions sol·licitades, sempre que no hagin actuat amb la diligència oportuna; és a dir, quan no hagin posat els mitjans necessaris que se’ls exigeix per evitar certes conductes (l’anomenada “culpa aquil·liana”, “culpa in vigilando” o “culpa extracontractual”).

Ser conseqüents i tenir presents els falsos mites

“La millor defensa és contraatacar”: amb aquesta afirmació estem ensenyant als nostres fills que la violència és acceptable i que l’únic mitjà per resoldre els conflictes és fer més mal, deixant-los, així, sols davant d’una situació terrible.

“Son bromes”, “son coses de nens”, “no n’hi ha per tant”: amb aquestes afirmacions, els adults prescindeixen d’haver d’actuar en situacions delicades. Tanmateix, el maltractament no és cap broma. Si la víctima està espantada o pateix, els adults han d’intervenir.

“El jove o la jove s’ho ha buscat”: hi ha frases que no es poden dir, ja que llavors es justifica l’agressió. Ningú mereix ser víctima d’un maltractament. A més, aquesta afirmació fa que l’agredit sigui víctima per partida doble, ja que se’l converteix en el culpable de les pròpies agressions que pateix.

Per tot això, és molt important d’atendre qualsevol senyal, per insignificant que sigui, ja que les víctimes viuen la situació d’assetjament pensant que són mereixedores de les agressions. Poques vegades són capaces de comunicar que pateixen aquest abús i estan sotmeses a la por, l’imperi i la llei del silenci. Viuen, per tant, el dia a dia en l’anomenat triangle del silenci (acusador-víctima-públic). I, en referència a aquest triangle, cal recordar que víctima i públic son tan responsables com l’acusador.

La manca de formació i de personal adequat i format en els centres escolars, juntament amb la carència de protocols, afavoreixen la immunitat cap a l’acusador, sent doncs una barreja en plena ebullició. En aquest sentit, cal no oblidar-se d’una altra víctima important: el professorat. Són totalment necessaris els programes de formació específica contra l’assetjament; de fet, haurien de ser formacions obligatòries, estandarditzades i de caràcter general.

Tots els centres escolars haurien de tenir la figura de l’educador social, ideal per guiar els menors i crear protocols. S’hauria d’evitar carregar els docents de motxilles que no els pertoquen directament quan l’educador social té els coneixements i les eines per poder eliminar el bullying.

En el moment que es detecta un cas d’assetjament escolar crònic i permetem que l’acusador continuï en el centre escolar, la realitat és clara: alguna cosa falla amb el model educatiu preventiu. Sí, soc partidari de l’expulsió de l’acusador. Les víctimes son més propenses a patir danys en la salut i a incrementar malalties a curt i llarg termini. No obstant això, l’acusador en sol sortir il·lès.

L’acusador no neix, es crea. És una figura forjada a través d’una violència apresa a l’entorn familiar: manca d’afecció per part d’algun dels progenitors, carències afectives i educatives, una societat descentralitzada en el propi nucli familiar o una societat consumista, on els progenitors passen la major part del temps treballant i el menor es desenvolupa en un espai desvinculat de l’àmbit familiar (famílies desestructurades, nens-maleta...); un cercle, sovint, massa contaminat pel jove o la jove.

Menors a la deriva!

Aquells progenitors que es desenganxen dels seus fills quan comencen una nova relació han de ser conscients que la felicitat dels menors, davant la manca d’afecció, pateix una negligència important que repercutirà en la vida adulta. Pares i mares: sigueu responsables i conseqüents amb els vostres actes.

Les bases de la família i professorat han d’estar centrades en educar en sentit positiu, vers la curiositat i el respecte mutu, l’educació emocional, el gènere, la diferència i la diversitat, la igualtat, els estereotips i el conflicte. No ens hem de posar l’etiqueta de policies, sinó la de formadors per prevenir el bullying. Sobretot no deixem d’atendre qualsevol senyal que els nostres fills ens facin arribar, per molt insignificants que ens semblin; més endavant ho podem lamentar i els perjudicats, repeteixo, son els nostres fills.

Com podem detectar que el nostre fill és víctima de l’assetjament escolar?
Des de l’àmbit familiar, és necessari tenir presents i estar molt atents a certes senyals que el menor ens pot fer arribar, com per exemple:

- Canvi en la postura corporal cap a una posició rígida i encongida
- Mirada i expressió trista
- Canvi en el comportament i humor
- Disminució de la concentració
- Menor rendiment escolar
- Senyals físiques o materials: arriben sovint a casa amb material escolar danyat o perdut, la roba malmesa, havent “perdut” diners, amb blaus i esgarrapades al cos...

Anàlisi preventiu i detecció de conductes d’assetjament (somatitzacions):

El menor es nota físicament malalt a causa de la carga psicològica que suposa l’assetjament, ja que qualsevol patiment, a nivell psicològic, es transforma en símptomes visibles: nàusees, vòmits, llit mullat, malsons, mal de cap tot sovint, mal de coll o estómac… En definitiva, emmalaltir en molta freqüència pot ser indicatiu.
També ho poden ser totes les possibles excuses dels diumenges a la tarda per absentar-se d’anar a l’escola l’endemà o bé quan demanen insistentment que se’ls acompanyi. És aquesta por constant de veure la resta, de recórrer camins il·lògics per arribar al centre escolar i no són convidats a casa dels amics. Amb tot, el jove presenta canvis d’humor molt marcats. En definitiva: la formació, la prevenció i educació son eines totalment necessàries per fer front a l’assetjament escolar i bullying en general.