Agullana

A Agullana s’hi respira un aire d’optimisme a l’inici del nou mil·leni. Qualsevol agullanenc de soca-rel us dirà que el poble prospera d’ençà que hi ha una campana a cadascun dels cinc badius del campanar de l’església de Santa Maria. En temps de prosperitat, tots els badius tenien campanes que eren tretes durant les guerres, l’última vegada fou per la Guerra Civil (1936-1939) i no s’ompliren de nou fins a l’any 1952.

Tot i que ara Agullana no es pot queixar, va viure temps de glòria a final del segle XIX i principis del XX. La riquesa del poble vingué gràcies als boscos de suros que cobreixen les muntanyes que envolten la població. La producció de taps de suro fou tan important que per donar-ne un exemple direm que l’any 1913 hi havia 40 fàbriques de suro, en les quals hi treballaven unes 600 persones. El poble va arribar a tenir 1.798 habitants l’any 1910, que queden molt lluny dels 619 habitants que té actualment (any 2001 ).


Algunes famílies s’enriquiren força i construïren boniques cases d’estil modernista que podem admirar avui. El poble va créixer urbanísticament a principis del segle XX amb carrers amples i arbres arrenglerats. Tot això va donar un cert caire de ciutat, molt diferent a altres pobles de la comarca, que més rurals, arribaren a considerar Agullana com el «Madrid petit».

Agullana es troba en els peus dels estreps pirinencs del nor-oest de l’Alt Empordà, a la vall anomenada de la Guilla, riera tributària del Llobregat, i al punt de confluència amb el torrent del Gou. Terra de pas, Agullana té dins el seu terme dos colls importants: el de Portell, a l´extrem oriental, i el de la Manrella, a l´oest. Entre aquests dos punts s´aixeca el puig Prunés, de 834 m.d´alçària, el més alt del terme. 

Les alzines sureres cobreixen bona part del terme, principalment les zones de muntanya. Les terres més planes presenten camps de cereals, oliveres, alguna vinya i petites pinedes.

Les terres d’Agullana han estat habitades des de temps prehistòrics, quedant com a testimonis d’aquell temps alguns monuments megalítics. A l’extrem de llevant de les terres de l’antiga parròquia de l’Estrada (dins el municipi d’Agullana), a la riba esquerra del riu Llobregat i a la banda oriental de la carretera de França, hi ha dos sepulcres megalítics. La Llosa de la jaça d’en Torrent conserva la cambra quadrangular de dos metres de llargada, amb tres lloses dempeus. El sepulcre posseeix un túmul ben acusat, en gran part artificial. Algunes petites pedres que en sobresurten davant l’entrada podrien ser restes del corredor (construït entre 2200-1800 a.C.). La Barraca del Lladre és un dolmen de cambra rectangular que conserva cinc lloses dempeus, altres tres més petites semblen assenyalar un corredor. La coberta és formada per tres lloses, una d’elles posada al cim de les altres, recolzada sobe ambdues i cobrint el seu lloc d’unió (vers 2500-2200 a.C.). Per trobar el menhir dels Palaus cal situar-se a la riba dreta del riu Llobregat pel trencall de la carretera d’Agullana amb la N-II. Just després d’haver passat sota el pont de l’autopista, un camí a mà dreta, condueix a dit menhir. És un menhir de tipus fal·liforme de granit construït vers el 3500-3200 a.C.

. El Camp de Can Bec de Baix, vora la carretera d’Agullana a la Vajol, és conegut des de l’Any 1924 per la necròpolis halestàtica d’Agullana. Es tracta d’un camp d’urnes amb materials de ceràmica i metalls datats als segles IX al VI a.C. La primera campanya del 1943 donà com a resultat l´aixecament i estudi de 226 enterraments. Aquesta obra establia una cronología en tres fases situades entre el 750 i el 500 aC. i donava a conèixer tot el material obtingut en el període d´excavació, consistent en ceràmica de perfil bitroncocònic o ovoide, amb o sense decoració incisa o de cordó i un interessant conjunt de peces de bronze i alguna de ferro, procedents dels aixovars de diverses tombes i entre les quals sobresurten algunes fíbules, una civella de cinturó, navalles d´afaitar, pinces, braçalets, anells i puntes de llança o de fletxa. La tomba nº.184 presentà ceràmiques fetes a torn de tradició feno-púnica, la qual cosa evidencia l´existència de comerç amb alguna colonia de la costa. Segons els arqueolegs can Bech hauria estat un lloc d´enterrament comú a petits grups dispersos de pastors instal.lats en aquella zona, en la qual les glans dels suros els servien de menja pels seus ramats de porcs. La major parts de les restes arqueològiques d´aquest jaciment es troben en els museus arqueològics de Barcelona i Girona, també n´hi ha mostres a Figueres i Salamanca, i posiblement en algun altre lloc.

No és fins l’any 878 que Agullana surt esmentat en un document com una possessió del monestir de Santa Maria d’Arles del Tec. El filòleg E. Moreu-Rey considera que el nom «Agullana» deriva d’un nom personal llatí.

La primera noticia certa de l´església de Santa Maria d´Agullana es troba en el Llibre Verd de la Catedral de Girona, en els folis 103 i 104 del qual apareix un document de donació del bisbe Rotger de la “Eclesiam Sanctae Mariae de Aguliana” a la canónica de Girona. Va datat l´any XXIII del rei Robert, és a dir, el 1019. També hi ha altres documents dels ss.XIII i XIV, que parlen d´aquesta església, i així sabem que havia tingut com a sufragànies les parròquies de l´Estrada, Sant Martí de la Vajol i Sant Julià de Torts.

L´actual església de Santa Maria d’Agullana, restaurada amb encert en els darrers anys, és un bell edifici romànic dels segles XII-XIII. Presenta una sola nau, fals creuer molt poc destacat dels murs laterals i un absis semicircular. L’única porta de l’edifici s’obre en el mur meridional de la nau. És de sis arcs en degradació; el primer, extern, és envoltat per un guardapols i decorat amb relleus geomètrics. Hi ha dues columnes i sengles capitells, amb senzilla decoració floral, per banda. Ha desaparegut el timpà. En aquest mateix mur hi ha dues finestres de doble esqueixada, els arcs de mig punt de les quals són decorats amb frisos de dents de serra. Altres dues finestres s’obren, una al centre de l’absis i l’altra al mur frontal de la nau. Ambdues tenen idèntica decoració amb dents de serra, la del frontis presenta, exteriorment, dos arcs en degradació. La part superior de l’absis és decorada amb un fris d’arcuacions rematades amb dents de serra. Sobre la façana occidental s’aixeca el campanar de cadireta, romànic, de dos pisos d’arcades: tres en la part inferior, de mig punt i dues en la part alta, de quart de cercle. La volta de la nau és apuntada i seguida, igual que l’arc triomfal. Els arcs i les voltes dels curts braços de creuer són, en canvi, de punt rodó. Tant l’interior com l’exterior presenta els murs fets en carreus de granit, ben tallats i col·locats en filades seguides.

De l’any 1743 data la primera referència escrita sobre un taper d’Agullana, un tal Pau Molinet. Durant el segle XVIII, algunes famílies com Puig i Guinart i ben aviat també la familia Bech de Careda i la familia Genís es dedicaren a reunir grans quantitats de taps de fabricació propia o comprats a altres operaris d´Agullana i de les rodalies, i es desplaçaven a Bellcaire, a Provença, on se celebrava una fira anual el mes de juliol i on pogueren fer grans negocis. El bon rendiment que donà la industria del suro durant els segles XVIII, XIX i primera meitat del segle XX, comportà un augment considerable de població amb l´arribada de noves famílies (337 habitants l´any 1718 a 1177 l´any 1860 ). L’any 1851 es constituí la Societat de Socors Mutus La Concòrdia que a finals del segle XIX construí un interessant edifici modernista que avui es troba ben restaurat.

L´any 1895 s´instal.là la llum eléctrica convertint Agullana en una de les primeres poblacions en tenir electricitat de les comarques de Girona. Miquel Gorgot, de Darnius, es decidí a donar al seu poble i Agullana el que aleshores a moltes ciutats de l´estat era sols una aspiració: disposar d´una xarxa d´enllumenat elèctric. L´empresa Serra i Gorgot va convertir l´antic molí d´en Serra en la fàbrica de llum La Arnesense. El senyor Gaspar Brunet, enginyer industrial, veí de Barcelona va ser l´autor del projecte tècnic.El 29 de desembre de 1895 s´inaugurà l´instal.lació amb unes importants festes anomenades “festes de la llum”.

Al final de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Agullana es convertí en refugi de membres dels governs català, basc i espanyol. El poble es convertí per uns dies en capital de la República, abans de l´ocupació dels exèrcits del general Franco. També hi arribaren molts intel.lectuals catalans com Bosch i Gimpera, Carles Pi i Sunyer, Rovira i Virgili... A can Bech de Careda hi havia l´Estat Major, l´edifici de La Concordia serví d´hospital, el xalet de can Perellada era la seu del general Rojo; a can Perxés es van acumular peces de gran valor artístic...Agullana fou el darrer pas dels republicans abans d´iniciar l´exili.

Ara, Agullana és un vila amb moltes cases de segona residència, amb interessants edificis modernistes restaurats (la casa Estela de la plaça Major, el xalet dels Gomis, can Vidal,...) i un seguit d’obres de tipus social: el Grup escolar, l’asil Gomis i el cafè de La Concòrdia. Totes aquestes obres, a excepció del xalet Gomis i de l´asil, són projectes del prestigiós arquitecte figuerenc Josep Azemar i Pont. Les seves obres agullanenques fugen del tot de la corba i insinuen ja alguns trets del noucentisme. La perfecte combinació de materials com el granit en els sòcols, el maó vist en les faixes de separació dels diferents espais de les façanes i l´ús moderat de cerámica i de ferro forjat en els acabats de les obertures i de les tanques són els trets externs que definiexen el seu treball.

Un dels edificis modernistes més grans és l´anomenat Asil Gomis. En aquest asil hi morí l´any 1946 la Lidia de Cadaquès –Lídia Noguer i Savà--, que ella mateixa sempre es va considerar La Ben Plantada de l´obra d´Eugeni d´Ors. La Lidia havia regentat un hostal que tenia molt de nom per la cuina i el celler. Per aquest hostal van passar personatges importants, entre ells Eugeni d´Ors, Xènius, pel qual Lidia sentia una gran admiració. En morí la sibil.la de Cadaquès Xènius escriví un epitafi per la seva tomba en el cementiri d´Agullana. La làpida fou pagada pel pintor Salvador Dalí i l´epitafi deia: “ Descansa aquí/ si la tramontana la deja/ Lidia Nogués de Costa/ sibila de Cadaquès/ que por inspiración mágica/ dialécticamente fué y no fué/ a un tiempo Teresa,/ la Bien Plantada,/ en su nombre conjuran/ a cabras y anarquistas/ los angélicos.”. Sembla ser que aquesta làpida no es col.locà mai perquè les autoritats eclesiàstiques del moment no ho deixaren. Estigué molt de temps en unes dependències del cementiri fins que Salvador Dalí se la va endur.

Alguns agullanencs treballen la terra, a indústries i serveis de la Jonquera o Figueres. Mantenen vives la Festa Major de la Mare de Déu d’Agost, la «Xuia» per Carnestoltes i el popular aplec a l’ermita de Santa Eugènia, cada dilluns de Pasqua.

El poblet de l’Estrada es troba a uns 2 kms. a llevant d’Agullana. Està format per un grup de masies properes a l’església de Santa Maria. Aquesta església surt documentada en escrits de l’any 1279 i 1280 però l’edifici actual és una construcció del segle XVIII. La portalada principal, rectangular, ostenta la data 1780.

Abans de deixar Agullana, podem visitar el cementiri i provar de trobar els nínxols on reposen, des de l’any 1911, els «Romeu i Julieta» empordanesos. Alguns avis d’Agullana i de pobles de les rodalies encara els recorden. La Rosa era la filla gran de can Serra i l’Aníbal, el fill petit de can Coromines. Quan un amic comú els va presentar, ja feia mesos que s’observaven sense dir-se res. Després d’haver-se presentat s’enamoraren profundament. Ultrapassaven en poc la vintena i feien plans de futur. Un dia va arribar un oncle de l’Aníbal que havia fet fortuna a Amèrica. No tornà a Agullana per quedar-s’hi sinó per emportar-se a Amèrica el seu nebot, perquè li administrés les explotacions i la fortuna. Els pares de l’Aníbal estaven molt feliços perquè així quedava garantida la prosperitat del noi, i ell, que no volia separar-se de l’estimada, tampoc no s’atrevia a contradir de ple les decisions del pare. No sabien què fer. Les respectives famílies tampoc no haurien acceptat un matrimoni de pressa i corrent. Mentre l’oncle insistia, van decidir fugir lluny, però enlloc d’enfrontar-se plegats a la vida decidiren morir junts. Amb dues bales n´hi va haver prou. Des del 20 de setembre de 1911 continuen junts, enterrats un al costat de l´altre al cementiri d´Agullana. És per això que es diu que Agullana és la Verona empordanesa. 

BIBLIOGRAFIA:

- Tubert Canada, Enric. "Agullana" Quadern nº.20 de la col.lecció de monografies locals de la Revista de Girona. Diputació de Girona i Caixa de Girona. 1988.
- Badia i Homs, Joan. "l´Arquitectura medieval de l´Empordà", vol.I (Alt Empordà).Diputació de Girona. any 1981.
- Diversos Autors. "Dòlmens i Menhirs--111 monuments megalítics de l´Alt Empordà i Vallespir oriental". Guies del Patrimoni Comarcal. Brau Ed. 1996.
- Diversos Autors. "Història de l´Alt Empordà". Diputació de Girona. Any 2000.
- Pep Collelldemont. "Les Guies del Punt Diari de Girona--De Figueres al Pirineu--". Any 1993.