Sant Mori, Alt Empordà

La carretera que de Bàscara condueix a Sant Mori és estreta i ombrejada per nombroses pinedes. Encara que el terreny no és gaire accidentat, només algunes serralades i turons de poca elevació, sembla que estiguem en una zona muntanyosa degut a la frondosa vegetació. De sobte, el camí s'il.lumina, deixem la foscor i davant d'uns camps ben treballats, assegudes en un turó, hi ha les cases velles de Sant Mori, amb el gran casal dels marquesos i l'alt campanar de l'església.

Les cases, grans, algunes de pedra, rústiques, del mateix color de la terra que tenen als seus peus, ens saluden des dels seus airosos badius, les eixides amb roba estesa i multicolors flors... Hi ha vida, el poble sobreviu en uns temps que la gent fuig cap a la ciutat. Tot i això viure a Sant Mori és tot un privilegi doncs queda a menys de mitja hora, amb cotxe, de Figueres, Girona o la platja. La gent del poble que no es dedica a l'agricultura treballa a Bàscara o es desplaça a Girona. També hi ha cases de segona residència i està previst de construir una urbanització, dalt d'un turonet, des d'on es veu perfectament la badia de Roses.

L'any 1718 tenia 98 habitants que passaren a ser 400 l'any 1860. Des de llavores la població ha anat minvant (299 h. l'any 1900, 225 h. l'any 1950, 146 h. l'any 1991, fins arribar als 144 h. de l'any 2001).

La població de Sant Mori es troba en el límit de ponent de la plana empordanesa, prop de la riba dreta del riu Fluvià. El terreny, de secà i amb vegetació típica del clima mediterrani, és solcat per minses torrenteres que són tributàries del Fluvià, com la riera de Sant Mori i la riera de Saus, que travessen el terme de sud a nord. El curs del riu Fluvià, que en aquest lloc forma unes sobtades giragonses, és divisòria entre Sant Mori i el terme veí de Sant Miquel de Fluvià.

Sant Mori és format per un nucli urbà, dividit en dues parts, separades uns 300 mts. per un petit collet no urbanitzat. Les cases del nucli més antic, l'anomenat, pròpiament, Sant Mori, s'agrupen a l'entorn del castell i l'església i formen carrerons estrets (d'origen medieval). L'altre barri, emplaçat més al nord, s'anomena el Puig i les cases són més modernes (dels segles XVIII-XIX), quan el poble va augmentar el nombre d'habitants. Antigament Sant Mori vivia del conreu de la vinya, les oliveres i els cereals. També hi havia alguns hortets prop de les rieres. Després de la plaga de la fil.loxera (finals del s. XIX) les vinyes no foren replantades i els camps que ocupaven s'ompliren de pins. Actualment queden alguns olivars, camps de cereals i ferratges, i alguns hortets prop de les cases del poble i els masos. Alguns pagesos tenen granges de porcs i vaques.

L'any 1279 en les "Rationes Decimarum", cens de les esglésies amb renda pròpia que havien de contribuir en el sosteniment de les Croades, s'esmenta l'església de "Sancto Martino". Segons Badia i Homs es tracta d'una de les nombroses transcripcions errònies que es poden observar en aquesta relació. Sens dubte hi ha de dir "sancto Mauritio", que equival a Sant Maurici i que fou abreujat fins quedar l'actual Sant Mori.

Segons l'heraldista Armand de Fluvià l'any 1290 Dalmau de Creixell era un senyor de Sant Mori. L'any 1316, el seu fill Guillem que havia heretat aquest senyoriu, es casà per segona vegada amb Guillema de Capair. En aquest any -1316- hi ha referència al "loco de sto. Mauricio". L'any 1362 consta que l'església de Sant Mori depenia de la parròquia de Saus.

A principis del s. XV la senyoria de Sant Mori pertanyia a Pere de Vilaut el qual, en morir sense successió, la deixà a la seva esposa Joana de Rocabertí, filla del baró de Cabrenys, qui va fer hereu el seu germà Pere. Pere de Rocabertí es pot cosiderar el primer baró de Sant Mori. Fou un personatge important, que tingué una actuació de gran transcendència durant la guerra civil dels anys 1462-1472. Pere de Rocabertí lluità per la causa del rei Joan II. La reina Joana Enríquez, durant la campanya de l'Empordà va residir uns dies de l'any 1446 al castell de Sant Mori des d'on convocà corts.

La baronia de Sant Mori continuà en possessió dels descendents de Pere de Rocabertí, convertits en Cardona-Rocabertí a partir del segle XVI. Tot i que els primers documents que parlen de Sant Mori són del segle XIII, la població sens dubte és més antiga. A uns 500 mts. a migdia del poble, en el mas Sala, hi ha les restes d'una església pre-romànica (s. VIII-IX). Això fa suposar que durant l'Alta Edat Mitjana Sant Mori era un lloc habitat format possiblement per masies escampades. L'origen de l'actual poble, amb l'església i el castell, cal datar-lo dels segles XI o XII. L'any 1959 s'iniciaren unes excavacions arqueològiques al sector septentrional del municipi, prop del Fluvià, on s'hi trobaren restes de cabanes del bronze final i un poblat ibèric.

Les restes de l'església de Sant Julià del mas Sala -la capçalera trapezial i un fragment de la nau- serveixen de magatzem. Es pot considerar aquest edifici pre-romànic (s. VIII-IX). A la banda nord de la masia hi quedà integrat un fragment de construcció romànica (s. XI-XII). La part que es conserva de l'església pre-romànica forma un cos d'edifici perpendicular al mas, al seu costat de llevant. L'absis, de planta trapezial, es conserva enterament. L'única obertura de la capçalera és una finestra d'un sol biaix i arc de ferradura que s'obre al mur de llevant. L'aparell exterior de l'antic temple resta, actualment, colgat per una capa de morter de calç. La nau és la part destruïda del monument. Se'n conserva només el seu extrem oriental i, encara, molt modificat.

La volta de la nau, en el tram conservat, ha estat destruïda. Es conserven, en canvi, gairebé a la perfecció, l'arc triomfal d'entrada al presbiteri i la volta absidal. L'arc triomfal és més ample que els seus muntants de suport. La seva forma és de marcada ferradura. La volta de l'absis és, també, de ferradura. A la part septentrional del mas, vora el seu extrem nord-oest, hi ha un fragment de construcció antiga que ha quedat integrat en el conjunt de la casa. Aquest mur té uns cinc metres de llargada i la seva altura és d'uns quatre metres; posseeix dues finestres romàniques de doble esqueixada i arcs de mig punt. Les dovelles i les pedres dels muntants són escairades amb poca cura. L'aparell del mur presenta alguns petits carreus mal esquadrats que tendeixen a afilarar-se (s. XI-XII). Segons els historiadors aquesta església podria haver estat una antiga cel.la monàstica de la qual no s'ha conservat documentació.

L'església parroquial de Sant Maurici, situada dins la població, és d'una nau amb absis semi-circular i capelles laterals. A la façana principal, de ponent, hi ha una gran portalada rectangular. Sobre la seva llinda hi ha una fornícula i hi figura, incisa, la data 1788. Més amunt hi ha un senzill rosetó.

El campanar s'aixeca a la banda nord de la façana, angle nord-oest de l'edifici. La seva base és quadrada, però la part superior és octogonal i posseeix vuit obertures amb arcades de mig punt. Sobre la terrassa superior s'alça un petit torricó també octogonal que té quatre arcs apuntats. Els murs laterals no són visibles perquè tenen cases afegides. L'absis, de planta semicircular, posseeix una finestra de doble esqueixada i arcs apuntats. A la paret de llevant de la capella que forma una mena de creuer, hi ha una altra finestra de doble biaix i arcs de mig punt. A la banda meridional de l'absis s'hi afegeix la sagristia.

L'interior del temple fou restaurat fa uns anys, netejant tots els murs de la capa de calç que els cobria. La volta de la nau és apuntada i seguida. L'arc triomfal és, també, apuntat i la coberta de l'absis pren la forma ametllada.

Aquesta església fou construïda amb còdols i altres pedres sense treballar. Les úniques parts on hi ha carreus són el cos superior del campanar i la part baixa del frontis. Les cantonades i les obertures són també pedres tallades. A l'interior, entre el pedruscall, es veuen alguns carreus antics que podrien pertànyer a l'església que surt documentada el s. XIII. Tot i això l'edifici actual és una construcció del segle XVIII.

El castell-palau de Sant Mori és un gran casal dels s. XV-XVI situat prop de l'església, en la part més enlairada del poble. L'edifici ha sofert moltes modificacions al llarg dels segles. La restauració feta a principis del s. XX ha donat al casal la forma que presenta actualment. La façana principal presenta una gran portalada d'arc de mig punt i dovelles. A l'altura de la planta noble hi ha una finestra coronella, geminada, d'estil gòtic que dóna a la sala major. És obra de la darrera restauració; imitant les altres obertures d'aquest estil que posseeix el palau. En aquest mur hi queden dues espitlleres; una d'arma de foc -amb el forat circular a la part inferior- i l'altra rectangular. El palau posseeix planta i dos pisos. En el pis superior, sota el ràfec de la teulada, i a tot volt de l'edifici, s'hi obren finestres de tipus gòtic amb llinda sostinguda per mènsules incorbades, algunes de les quals són producte de la restauració moderna.

Al mur meridional del palau destaca una finestra coronella, geminada, d'arcs trilobulats, amb columna i capitell. Té una espitllera d'arma de foc sota l'ampit. Els angles sud-oest i sud-est de l'edifici són apuntalats amb grans contraforts. Al llenç de llevant hi ha finestres rectangulars i, a la part superior, mènsules incorbades. Sota el ràfec del teulat, damunt les finestres, hi han escuts en relleu. Una de les obertures rectangulars posseeix, sota l'àmpit, una espitllera d'arma de foc.

Al centre del llenç septentrional hi ha el cos de l'edifici, rectangular i semblant a una torre adossada. Aquest llenç posseeix una finestra gòtica, un emblema en el qual s'hi representa una creu i una espitllera d'arma de foc. El casal posseeix un pati central, rectangular, on hi destaca una gran finestra renaixentista (s. XVI). A la planta noble cal esmentar la gran sala major, orientada de llevant a ponent. Es cobria amb un sostre d'enteixinat de fusta que ha estat restaurat. A la banda nord d'aquesta sala hi ha la porta d'accés a "l'estança de la reina Joana". La petita porta és d'estil gòtico-renaixentista i bellament decorada. El seu arc de mig punt és emmarcat per un guardapols que forma angles rectes, de manera que entre l'arc i aquesta motllura hi ha un espai o carcanyol que presenta motius florals esculpits en baix-relleu. A la part superior, en el guardapols, hi figura un petit escut que ostenta una creu en relleu. En les dues mènsules del guardapols s'hi representà la testa d'un home barbut, a l'esquerra, i un ocell o personatge alat, a la dreta. Les impostes de l'arc simulen petits capitells decorats amb fullatge. L'enteixinat de la sala es sosté amb arcs de diafragma.

En aquesta estança s'hi allotjà, l'any 1466, la reina Juana Enriquez, sobirana de Navarra i Catalunya i Aragó, durant el seu pas per terres empordaneses, convidada per Pere de Rocabertí, senyor de Sant Mori. L'estada de la muller de Joan II en aquest castell està relacionada amb l'esclat de la guerra remença, que, entre 1462 i 1486, traumatitzà tot el país. L'esclat de la guerra es produí arran de la mort prematura, l'any 1461, del lloctinent general de Catalunya, Carles de Viana -fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca de Navarra-, l'únic que podia, si més no provisionalment, tranquil.litzar dos bàndols enfrontats (els partidaris de la causa del rei, que va saber aglutinar el suport de la petita noblesa i dels pagesos de remença), que pretenien la supressió dels mals usos, i els que es mantenien fidels a la Diputació del General, bàsicament amb el suport de l'alta noblesa, que s'oposava a qualsevol retallada dels privilegis feudals.

Un cop mort el primogènit de Joan II, la lloctinença general de Catalunya possà al seu segon fill, l'infant Ferran (el futur rei catòlic). Com que aquest tenia només 10 anys, fou la seva mare, Juana Enríquez, l'encarregada d'acompanyar-lo com a institutriu seva, al principat.

El baró de Sant Mori, Pere de Rocabertí, estava a favor de la causa del rei Joan II. L'any 1462 fou nomenat capità de Força de Girona. Organitzà la defensa de la plaça i durant el setge tingué una actuació destacada. Al setge de Girona hi havia la reina Joana Enríquez que actuava com a lloctinent general dels exèrcits reials, amb atribucions gairebé ilimitades.

El 15 d'octubre de l'any 1466, durant la marxa sobre l'Empordà, la reina Joana estava al castell de Sant Mori, solar del seu fidel vassall. Des d'aquest lloc convocà Parlament. Pere de Rocabertí va rebre, l'any 1472, com a compensació pels seus esforços en favor de la causa reial, la baronia aragonesa de Maella. Bernat-Hug de Rocabertí i d'Ortafà heretà la baronia de Sant Mori. La seva filla Caterina, es casà, l'any 1503, amb Jaume de Cardona. D'ací arrenquen els barons que ostenten el cognom Cardona-Rocabertí que perdurà fins a finals del segle XVII amb Elisabet de Cardona-Rocabertí. Cinquè net d'aquesta dama fou Ramon de Sentmenat i Despujol qui deixà la baronia a la seva filla Mercè de Sentmenat i de Patinò (1857-1935) a la qual la reina Maria-Cristina d'Àustria concedí el títol de marquesa de Sant Mori. L'any 1879 casà amb Dídac de Moixò; llurs descendents són els actuals propietaris i habitants del castell.

Antigament el poble de Sant Mori, el barri del castell i l'església estaven tancats per una muralla. Al nord, a l'entrada del carrer que porta a la plaça del castell, en la seva sortida a l'esplanada que es forma entre aquest barri i el Puig, hi ha un casal que posseeix restes d'una torre de planta rectangular, amb espitlleres.

A l'extrem de migdia, prop de l'Ajuntament, hi ha un tram de mur, que avui és la tanca d'un pati, fet amb carreus escairats que es disposen descuradament. Hom creu que és una resta de l'antiga muralla. Potser aquest recinte murat, protector del castell, fou construït durant les guerres del segle XV.

Entre el barri del Castell i el Puig hi ha una creu de terme, gòtico-renaixentista, del segle XVI. En una cara hi ha el Crist i a l'altra la verge.

Algunes cases del casc antic de Sant Mori són dels segles XVII-XVIII. La rectoria, al costat oriental de la plaça del Castell, té un portal adovellat. En la llinda d'una finestra rectangular hi ha una torre esculpida en baix-relleu (segles XVI-XVII).

Articles relacionats ...