Cabanes és un poble privilegiat, ric i pròsper gràcies a la seva fèrtil horta, en plena plana empordanesa... Un terreny pla, humit i amb aigua abundant ha afavorit una agricultura productiva, i és per aquest motiu que, quan molts pobles de l’Alt Empordà estan quedant deshabitats degut, en part, a una pobra agricultura poc competitiva, a Cabanes hi viuen forces famílies pageses que convinen el treball de la terra (cereals, ferratges, blat de moro, hortalisses, oliveres i fruiters) amb l’explotació ramadera (granges de porcí i boví).

La terra està molt repartida, però amb una petita explotació d’unes 20 o 30 vessanes es pot sortir del pas fàcilment. Els actuals veïns de Cabanes tenen les cases grans i força ben restaurades, maquinària agrícola moderna i potents cotxes per comunicar-se amb la resta del món... Entre la resta de pagesos de la comarca, els de Cabanes tenen fama de rics. Encara que els conreus s’han beneficiat amb els canals de regadiu de l’aigua que prové de l’embassament de Boadella, aquests ja eren pròspers abans gràcies a l’abundància d’aigua en el subsòl del terme (els pous artesians proliferen arreu).

L’aigua, tan beneficiosa per a Cabanes, no ha deixat de provocar ensurts als veïns del poble. Algú ha considerat Cabanes com un poble mesopotàmic per la seva situació entre els rius La Muga i el Llobregat. En temps d’inundacions, quan els rius baixaven plens, la plana de Cabanes i el poble restaven inundats. Els habitants s’havien de refugiar a l’edifici més alt i segur del poble, la torre de l’antic castell, que encara es conserva. Les riuades s’han controlat força d’ençà de la construcció de l’embassament de Boadella l’any 1969, però encara n’hi han de tant en tant. Quan el vent de llevant empeny núvols carregats d’aigua des del mar, i topen amb les Salines o les Alberes, la pluja cau a bots i barrals per les muntanyes empordaneses, l’embassament s’omple a vessar i s’han d’obrir les comportes... Els còrrecs que hi ha entre Boadella i Pont de Molins també baixen plens d’aigua, i el Llobregat, des de la Jonquera, baixa carregat... Tot conflueix a Cabanes i l’aigua s’escampa provocant greus perjudicis a Cabanes i a tota la plana. Però, Cabanes, sempre és dels pobles més perjudicats i, potser per això, encara els pobles dels voltants califiquen els cabanencs de ‘pota-molls’.

L’horta de Cabanes és, junt amb la Vilabertran, de les més importants de l’Empordà. S’estén a les vores dels rius La Muga i el Llobregat, i de les sèquies artificials. Les aigües del ‘Rec del Molí’ de Cabanes, que fou construït per moure l’antic molí fariner, i també les del ‘Rec de la Font’, són emprades avui per regar. Les terres de secà, en els llocs més allunyats del riu, presenten camps d’oliveres ben treballats i alguna vinya.
El poble està emplaçat entre la riba esquerra de la Muga i la riba dreta del Llobregat. Formen part del terme un seguit de masies escampades (sobretot a la banda nor-oest del municipi, on es forma el veïnat de les Masies de Dalt, i, pel sud-oest, es troba el veïnat de l’Aigueta, que està al costat d’un barri de Figueres.
Cabanes podria ser un lloc ja habitat en època romana, car el topònim sembla provenir del llatí ‘cabanna’, que significa ‘cabana’ (construcció rudimentària). Cabanes seria, doncs, terra de cabanyes o cabanes. Hom suposa que prop seu hi passava una antiga via. Durant l’edat mitjana, era un petit nucli rural format per cabanes de camperols a l’entorn de l’església parroquial i del castells dels senyors de Rocabertí.
L’any 1718 tenia 300 habitants, que pasaren a 1.052 l’any 1860. L’any 1950 havia baixat a 663 i, actualment, la població arriba als 783 h. (any 2001). Aquest nou augment de la població es deu a la prosperitat de l’agricultura i la ramaderia, juntament a la proximitat amb Figueres (que es troba a uns 5 quilòmetres). Els joves que no tenen feina al camp van a treballar a Figueres i viuen en el poble i, per aquesta raó, és probable que Cabanes vagi augmentant la quantitat d’habitants i, fins i tot, que veïns de fora decideixin instal·lar-se en aquest municipi.

El primer esment documentat de Cabanes data de l’any 935, amb el nom de ‘Cabanas’. L’any 945, es fa esment del poble en la donació d’un alou al monestir de Sant Pere de Rodes per part del seu protector Tassi. De l’any 982 és un precepte de Lotari que confirma aquesta i d’altres possessions de l’esmentat cenobi al seu abat Eldesind; s’escriu ‘villa Cabannas’. Al veïnat de l’Aigueta, situat a uns 2 quilòmetres de Cabanes, i al costat de Figueres, s’hi trobaren restes arqueològiques ibèriques i romanes a finals del segle XIX. Per aquesta contrada sembla ser que hi passava la calçada romana, com ho sembla indicar el topònim i lexistència de l’anomenat ‘Camí de la Calçada’ —resta, possiblement, de la Via Augusta—. L’única peça important que anà a parar al Museu Arqueològic de Barcelona és l’anomenat ‘Vas de l’Aigüeta’. Es tracta d’un vas preromà (segles V-VI a. C.) decorat amb pintura vermellosa i amb motius geomètrics, espirals i ocells. També s’hi trobaren restes d’època romana, com fragments de ceràmica d’àmfores, vasos de grans dimensions, monedes i un mig relleu d’una figura de dona de bronze. Totes aquestes peces han passat a col·leccions particulars i és probable que algunes estiguin ara fora del país.

L’element d’arquitectura medieval que es destaca més dins la vila és, sens dubte, la torre de Cabanes. És una torre romànica de grans dimensions que devia ser l’antiga torre de l’homenatge del castell de Rocabertí. És cilíndrica, d’uns 10 metres d’alçada. El seu mur té uns 2’60 metres de gruix. L’única porta s’obre a la banda de migdia, a uns 5 metres del sòl, i s’hi accedeix a través d’una escala de pedra (més moderna que la torre). Al cim, a la part alta de la torre, hi ha un matacà des d’on els soldats vigilaven els possibles atacs enemics. La torre està construïda amb carreus de calcària, ben tallats i disposats en filades seguides. Aquest tipus constructiu pertany a l’època del romànic (segles XI-XII). Les altres restes del castell no s’han conservat degut a que, probablement, la pedra fou aprofitada durant els segles posteriors per construir les cases de la vila. Actualment, aquesta edificació, molt ben conservada, és de propietat municipal.

L’església parroquial de Sant Vicenç de Cabanes, de la qual fa quatre anys que s’han restaurat les teulades, pertany al segle XVIII, probablement construïda damunt l’església més antiga. És d’una nau de creuer, cúpula i capçalera poligonal, de cinc cares. És orientada al sud-oest. El campanar és una torre de planta quadrada amb un cos superior octogonal que té arcades de punt d’ametlla. El rellotge d’aquest campanar té fama a tota la comarca per la seva puntualitat. Segons la dita popular que es conserva entre la gent gran dels pobles, quan volen destacar un fet verídic, diuen: «...Tan cert com el rellotge de Cabanes, que a les 12 toca migdia». Dins l’església es conserva una pila baptismal, dels segles XVI-XVII, decorada amb motius geomètrics i vegetals. Els anys 1279 i 1280, apareix esmentada l’ecclesia de Cabanis. El 1362, se l’anomena ‘Sancti Vicencii de Cabanis’ i, ens els nomenclàtors diocesans del segle XIV, ‘Ecclesia parrochialis sancti Vincentii de Cabanis’. Prop de l’església hi ha la petita capella de Sant Sebastià, probablement construïda a mitjans del segle XVIII per donar gràcies a aquest sant per haver alliberat la població d’alguna epidèmia. Recordem que Sant Sebastià és el sant advocat contra les malalties epidèmiques. Actualment, està sense culte i serveix com a local social. Segons l’historiador Fancesc Montsalvatge, fins ben entrat el segle XVIII, en aquesta capella els vescomtes de Rocabertí prenien possessió del poble mitjançant una ‘imponente ceremonia’.

Pels carrers del nucli antic del poble s’observen algunes finestres renaixentistes (segle XVI) amb decoracions florals i inscripcions mig esborrades. La data més antiga que veiem en una casa és de l’any 1596, i una de l’any 1604. Aquestes dates representen una època de prosperitat del poble. Recordem que, per aquell temps, Catalunya va viure una certa revifalla econòmica fruit de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que va suprimir alguns abusos que tenien el senyors feudals sobre els pagesos catalans. Aquests, més independents durant el segle XVI, pogueren prosperar i alguns convertiren les rudimentàries cabanes que habitaven en les primeres cases de pedra amb portals adovellats i finestres amb carreus. Fins aquells anys, aquestes construccions només se les podien permetre els nobles i el clergat.

Un dels llocs més estimats pels cabanencs és la plaça on hi ha la font de Sant Isidre, junt a un gran plàtan. Aquí s’hi representa cada any, per la diada d’aquest sant (el 15 de maig), ‘la Sembra dels pinyons de Sant Isidre’. Es creu que és un acte sacramental que ja es representava al carrer durant l’Edat Mitjana. El folklorista Joan Amades recull aquesta representació en el Costumari Català. El text ha anat experimentant canvis al llarg del temps, i n’és dipositari el poble. Els personatges són els que fan referència a la vida del sant madrileny: l’amo, Sant Isidre, l’àngel, la rebostera i els mossos. L’argument és fàcil d’imaginar: Sant Isidre se’n va a missa, l’àngel li fa la feina i l’amo queda astorat. Al final de l’acte, quan arriba el moment de la sembra, s’escampen per la plaça grans quantitats de pinyons, que són arreplegats sobretot per la mainada. Aquest és l’acte cultural més important en l’agenda cultural del municipi. La festa major se celebra per Sant Vicenç, el 22 de gener. Els cabanencs són molt aficionats al ball i al futbol. Per Carnestoltes, revetlles d’estiu i la festa major lloguen bones orquestres. El jovent es mou per treure diners d’on sigui. 

El Club de Futbol de Cabanes fou fundat el 1927. Els cabanencs són gent emprenedora, activa, cordial i simpàtica... Probablement també ho era la cabanenca Vinidilda, que fou esposa del comte Guifré el Pelós, iniciador de la nació catalana. Altres personatges importants de Cabanes són el Sr. Josep Llombart i Pagès (1857-1905), que fou un reconegut metge inventor d’un medicament anomenat ‘Trabmull’, molt eficaç per curar cremades, ferides, penellons...; i el Sr. Antoni Ribas i de Conill (1880-1935), tan aficionat a l’astronomia que arribà a instal·lar un observatori de gran precisió i va formar una biblioteca molt important.

A 1 quilòmetre del poble hi ha l’església de Sant Feliu de Cadins, que actualment serveix de paller al mas de Sant Feliu, emplaçat a pocs metres de l’esmentada església. A Sant Feliu de Cadins, el rei Carles II de Nàpols i la seva filla, Blanca d’Anjou, hi passaren una nit de finals d’octubre de l’any 1295. L’endemà, Blanca s’havia de casar a Santa Maria de Vilabertran amb el rei Jaume II. Les monges abandonaren el convent i l’esglèsia de Cadins l’any 1492 a causa dels atacs i saquetjos rebuts durant les guerres amb França, i degut a les conseqüències de diverses inundacions (recordem que l’any 1421 una gran inundació va arrassar Cabanes, destruïnt les 60 cases del poble i produïnt forces víctimes). La comunitat es va traslladar a l’església de Santa Susanna del Mercadal de Girona i d’aquí passà al convent de Salt, l’any 1944.

Sant Feliu de Cadins és una església de notables dimensions, d’una nau, creuer i capçalera rectangular. La nau és romànica (dels segles XII-XIII). El creuer i l’absis són d’estil gòtic primitiu, amb reminiscències romàniques (segle XIII). El conjunt, força ben conservat, és la mostra més notable d’arquitectura cistercenca de la comarca, coetània amb Santes Creus i Poblet. Abans, els propietaris del mas i de l’antiga església, deixaven veure l’edifici sense cap problema, sempre que es demanés permís. Però això s’acabà quan, ‘La Vanguardia’ del 24 de febrer del 1974 culpava als pagesos del mas de l’estat d’abandó de l’edificació. Aquests, molestos, no deixen passar ningú. És lamentable que cap administració pública faci res per intentar adquirir aquest edifici que forma part del patrimoni històric i artístic de tots. Hom suposa que, en un principi, Sant Feliu de Cadins, fou un monestir fundat pels Templers. Tot i això, al segle XII apareix documentat com una comunitat monàstica femenina de l’ordre del Císter. L’any 1169, el Papa Alexandre III convertí Cadins, de filial de Valldemaria (convent proper a Hostalric), la Selva, en abadia i cap de l’antiga matriu.

Al nord-est, a uns 300 metres de Sant Feliu de Cadins , hi podem trobar les ruïnes de l’església de Sant Miquel de Cadins. D’aquesta es conserven unes fileres de carreus ben escairats i còdols grans, propis de les esglésies romàniques del segle XI.


Fotos de Cabanes

Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...
Cabanes, Alt Em...