Peralada, Alt Empordà

Potser serà agoserat dir-ho, Peralada és la Florència empordanesa, amb el gran palau del castell, les esglésies, els antics convents, les grans cases antigues dels carrers foscos i humits... Velles pedres nobles, veritables testimonis d’una bona part de la història de Catalunya, quan el sol mediterrani les amanyaga ofereixen un color especial, antic, suau, d’or... Joïes del passat que han vist i veuen passar tantes vides.

Peralada és una vila empordanesa, noble i antiga, amb una historia important. Quan Figueres no era més que una pinya de masies Peralada era capital d’un comtat, que defensava les seves fronteres entre els comtats de Besalú i Empúries. Tenia el seu exèrcit, el seu castell, les seves muralles, dominava altres pobles i era cobejada pels enemics.

Des de l’Alta Edat Mitjana, la història ha donat moltes voltes i no ha volgut que ara Peralada sigui una població important. Primer li va passar a davant Castelló d’Empúries i més tard Figueres, es convertí en més important que Peralada i Castelló d’Empúries juntes. Tot i això la glòria dels temps passats perviuen en la memòria, escrita i oral, i en les construccions i edificis que resten dempeus.

Peralada és una població rural, la majoria de la gent viu de la terra i del bestiar (granges de porcs, vaques, ovelles). Els camps que envolten Peralada, en plena plana empordanesa, són regats gràcies a una xarxa de canals de reg.

La terra és bona, d’al.luvió, deixat al llarg dels segles durant les inundacions dels rius La Muga i el seu afluent el Llobregat. Espessos canyissars creixen ofenosos arreu, camps de blat de moro, ferratges, hortes i algunes vinyes. Durant la primavera i l’estiu la verdor domina el paisatge i la sensació de frescor, fa passar la calor. D’uns anys cap aquí, alguns camps s’han convertit en plantacions d’arbres, principalment pollancres. Parlant amb algun pagès us dirà que aquests camps són de pagesos que han deixat l’ofici i que al tenir fills que no han volgut continuar manant el rem, han decidit plantar arbres als camps... Malagunyades terres, tan planeres i riques... Molt jovent de Peralada deixa el dur treball de la terra, per dedicar-se a altres oficis. Al poble hi ha feina; als restaurants, al casino del castell, en la construcció, en el nou camp de Golf de Peralada, en les caves del castell... O es poden desplaçar a Figueres que està a pocs minuts amb cotxe.

De moment Peralada pot començar el nou segle amb bon peu i mantenir i també augmentar la població. La gran urbanització residència del Golf de Peralada, començada fa pocs anys, està sient habitada per estrangers jubilats que decideixen viure aquí, i no a Empuriabrava, cada vegada més massificada. Aquesta nova població fa treballar paletes, fusters, ferrers, botiguers... La majoria de Peralada.

L'any 2001 Peralada té uns 1.188 habitants. L’any 1718 en tenia 747 h., l´any 1860 uns 1.715 h., l´any 1900 eren 1.412 h., 1.066 h. l´any 1960 i 1.238 h. l´any 1981.

La vila de Peralada s’asseu en un petit pujol, al mig de la plana i prop de l’aiguabareig de l’Orlina amb el Llobregat, a tocar amb el marge esquerra d’ambdós rius que circueixen el nucli de població pels costats nord-oest i oest. A un Km, al migdia del poble, el Llobregat conflueix amb el riu La Muga. Les característiques geogràfiques, un pujol elevat, per vigilar la plana, aigua abundant, caça i pesca va afavorir l’establiment de la població humana des de la prehistòria.

El topònim «Peralada» significa «pedra ampla» que pot referir-se a antics megàlits que devia haver-hi per la zona, avui desapareguts. L’arqueologia hi ha trobat restes d’un poblat pre-romà, posteriorment romanitzat i dels íbers.

Durant l’Alta Edat Mitjana esdevingué un dels llocs més poblats de la comarca. Hi passava un camí medieval, d’època romana, anomenat «via Marítima» i que traspassava la carena pirinenca pel coll de Banyuls. Era la primera població important que es trobava al sortir de les Alberes. Escampats pel terme hi ha encara veïnats que consten documentats des de l’Edat Mitjana, les Oliveres, el Morassac o la Salanca.

El comtat o «pagus» de Peralada surt documentat com un dels primitius comtats que formaven part de la Marca Hispànica de Carlemany, poc abans de que Catalunya es convertís en nació independent dels emperadors francs, que havien alliberat aquestes terres de la ocupació sarraïna.

Segons l’historiador Santiago Sobrequès i Vidal, les nombroses troballes de les èpoques hel.lenística i romana evidencien la importància del lloc que ara ocupa Peralada. Inicialment anomenat Tolon, i més tard Petralata, segons els documents més antics. El puig on ara hi ha la vila, probablement fou fortificat, després de les invasions dels francs del segle III, i la ciutat esdevingué més tard la capital d’un dels «pagus» o comtats de l’època de la dominació visigòtica, independent dels pagus veïns d’Empúries, Girona, Besalú i Rosselló. Aquesta categoria la conservà després de la dominació musulmana. La documentació conservada dels segles IX, X i XI parla del «pagus» o «comitatus» Petralatensis, referint-se al territori, mentre que el nucli urbà és anomenat Castro Tolon. Un document de l’any 1012 es refereix a un judici celebrat en el castell que anomenen Tolon davant les portes de l’església de Sant Martí, en el pagus Petralatense.

Després de la dominació sarraïna el comtat de Peralada s’uní al d’Empúries. No sembla, o al menys no s’ha trobat la documentació que ho provi, que Peralada hagués tingut família comtal pròpia. El comtat peraladenc sembla que es va extingir poc després de l’any 1078, data de la mort de Ponç I d’Empúries qui deixà aquest comtat en indivís als seus dos fills Hug i Berenguer. Poc després la vila es convertí en un senyoriu que ostentà el fill segon Berenguer.

Berenguer, el primer senyor de Peralada, fou el fundador d’una dinastia de vescomtes que primer s’anomenaren «vescomtes de Peralada», més tard de Quermançò i molt aviat prengueren el nom definitiu de Rocabertí.

L’antic comtat de Peralada s’estenia des de les carenes de l’Albera, al nord fins depassat el curs de La Muga, al sud, i des del mar, a llevant; fins al límit amb el comtat de Besalú, a ponent. El document més antic conservat que parla del comtat de Peralada és de l’any 843. En un document de l’any 877, un document de Lluís el Calb, s’al.ludeix a la cel.la de Sant Martí en el comtat de Peralada (aquesta cel.la és la que més tard apareix amb el nom de Sant Martí de Vallmala, en l’actual municipi de Llançà).

L’any 1002 el papa Silvestre II mitjançant una epístola dirigida al bisbe Odò, confirmà diverses possessions de la Seu de Girona. Aquest document esmenta, per primera vegada, l’església parroquial de Sant Martí de Peralada.

Segons una llegenda històrica els Rocabertí, senyors de Peralada, família vescomtal, tenia origen merovingi, provinents dels Aubertins, ducs d’Austrasia que, perseguits pel rei Pepí cercaren refugi al Pirineu empordanès on, al segle V, varen construir el castell de Roca Aubertí. En temps de Carlemany, un Hug de Rocabertí, fill de Caobert, va col.laborar en la reconquesta de la Marca, va acompanyar a l’emperador en les seves campanyes contra els danesos, va morir el 818 i fou enterrat a Aquisgrà.

Aquest personatge hauria estat el fundador del llinatge dels Rocabertí de Peralada. Segons els historiadors els Rocabertí haurien sorgit durant el segle XI, com una branca de la dinastia comtal d’Empúries. L’any 1147 surt documentat el vescomte Jofre de Rocabertí, el primer personatge que utilitza aquest cognom. Va lluitar contra el comte d’Empúries Ponç Hug I per la possessió del castell de Requesens, aliat amb el comte de Rosselló de qui s’hauria fet vassall.

L’abril de l’any 1190 el rei Alfons donà els seus alous de Peralada als esposos Bernat de Navata i Brunisenda Arnau de Navata, els anys 1214, 1226 i 1227 és anomenat «dominus de Petralate»; era feudatari del vescomte Dalmau II de Rocabertí. Aquest vescomte fou un dels cavallers empordanesos que seguí el seu oncle, el comte d’Empúries, a la conquesta de Mallorca (1229).

Dalmau II va fer donació a Arnau de Navata, senyor de Peralada, de la meitat de les rendes i altres drets que posseïa en l’esmentada vila. El seu fill Jofre III de Rocabertí (1229-1282), l’any 1249 convingué l’enllaç del seu fill Dalmau amb Ermessenda des Far i de Navata, pubilla d’Arnau de Navata. Pel desembre de l’any 1256 Arnau de Navata va fer cessió al vescomte Jofre de tots els seus drets sobre la vila de Peralada.

Dalmau III de Rocabertí (1282-1304) al casar-se amb Ermessenda de Navata ajuntà de nou els dominis de Navata i Peralada. Convertí Peralada en capital dels seus dominis i hi bastí el seu palau. L’any 1274 el rei Jaume I, va fer estada a Peralada, durant un viatge que feia a Lió. Ho recull en la seva crònica el cronista fill de Peralada, Ramon Muntaner (1265 - 1336).

L’any 1285 l’exèrcit invasor del francès Felip l’Ardit va acampar davant les muralles de Peralada. En aquells dies la vila era el quarter general del rei Pere II. Després d’una batalla a camp obert, quan el rei i l’infant ja havien sortit de la vila, els almogàvers calaren foc i destruïren totes les cases. Així ho explica Ramon Muntanter en la seva crònica, però no concorda amb el relat del cronista Bernat Desclot, que afirma que fou el mateix vescomte Dalmau qui manà cremar Peralada per evitar que l’enemic se n’aprofités.

Uns mesos després Peralada veié la retirada de l’exèrcit francès destrossat pels almogàvers i la pesta. Encara un camí anomenat «Camí dels Morts», entre el riu Orlina i el veïnat de les Olives, recorda el pas d’aquell exèrcit vençut. Peralada fou reconstruïda després de l’incendi de l’any 1285. Es referen les muralles, engrandint l’espai murat i ja en el segle XIV s’hauria alçat un nou palau en el puig de la Milívia, extramurs de la població. És l’actual palau de Peralada, encara que molt modificat.

Durant la Baixa Edat Mitjana Peralada continuà essent una vila important, amb diferents gremis artesans, un barri jueu i un mercat setmanal. Arribà a tenir lleis pròpies, recopilades en el «Llibre de la Cadena». Els vescomtes de Peralada destacaren com a cortesans, diplomàtics i militars en la cort dels comtes de Barcelona. L’any 1472 Peralada fou presa per les tropes de Joan II. La casa vescomtal sortí molt afectada d’aquella guerra.

L’any 1599 fou concedit al vescomte Francesc-Jofre de Rocabertí el títol de comte de Peralada. L’any 1671, a la mort del vescomte Martí-Onofre II, s´extingí la descendència masculina d’aquest llinatge. L’hereva i germana de Martí-Onofre, Elisenda, havia casat amb Ramon de Rocafull, comte d’Albetera. Llur hereu donà prioritat al cognom matern, fou anomenat Guillem-Manuel de Rocabertí i morí sense descendència. El succeí el seu cosí, comte de Savallà, de cognom Boixadors. Ell i els seus descendents també donaren preferència al cognom Rocabertí. La línia masculina es tornà a extingir al 1801. Llavors els fills de Joana de Rocabertí-Boixadors i d’Antoni Dameto també prengueren el cognom vescomtal.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX Peralada anà perdent importància, convertint-se en una simple vila rural. Patí força les conseqüències de la guerra dels Segadors i les ocupacions dels exèrcits de Napoleó (Guerra Gran i Guerra de la Independència).

Al darrer quart del segle XIX els germans Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, i Antoni de Rocabertí, comte de Savallà, restauraren notablement el palau de Peralada (els actuals jardins són d’aquella època). Tomàs de Rocabertí fou un gran mecenes que establí escoles gratuïtes de primer ensenyament, d’arts i oficis... Formà un cor i una banda de músics que s’anomenaria «la Principal de Peralada», important cobla dins la història de la sardana.

A Antoni i Tomàs de Rocabertí, els heretà la seva germana Joana-Adelaida, que morí l’any 1899. Després el palau visqué uns anys d’abandó fins que fou comprat per Miquel Mateu i Pla l’any 1923, poderós industrial barceloní. Actualment pertany a la seva filla Carme Mateu de Quintana.

L’església parroquial de Sant Martí de Peralada és un gran edifici del segle XVIII que conserva pocs vestigis del temple romànic, documentat ja l’any 1002. Els elements antics més ben conservats són un llenç romànic (s. X-XI) i el campanar gòtic (s. XV).

El mur romànic es troba a la façana meridional de l’església. Presenta una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. També hi ha encastat el timpà d’una porta romànica. Els carreus que el formen presenten una decoració incisa representant cinc gerres o tupins. Al costat hi ha una làpida sepulcral gòtica que conserva les restes de Bernat Dorca (mort l’any 1225) qui dotà l’església amb un altar dedicat a Sant Pere.

El campanar gòtic és una torre de planta quadrada amb un pis superior de grans arcades de mig punt. La resta de l’edifici, del s. XVIII, no presenta trets arquitectònics rellevants. La façana principal, a ponent, presenta una porta rectangular i un rosetó senzills.

Peralada guarda una joia de l’art romànic a l’Alt Empordà: El claustre romànic del convent de Sant Domènec .Es troba a la plaça de Sant Domènec de la vila i actualment s’estan arranjant els voltants del clautre. Resulta curiós però aquest claustre és gairebé l’únic element que es conserva de l’antic monestir. Aquest monestir ja existia al segle XI. Quan s’extingí la comunitat agustiniana al segle XVI, va passar a ser convent de dominics i a anomenar-se de Sant Domènec, fins que fou abandonat l’any 1835. El convent va servir llavors d’hospital i també de caserna. Ja en el segle XX l’edifici fou demolit, conservant només el claustre romànic.

Aquest claustre pot ser datat dels segles XII o XIII, encara que segons els estudiosos hi han elements reaprofitats d’època anterior. És una construcció rectangular, amb un plint que serveix de base als parells de columnes que formen les arcades. En els braços llargs del rectangle hi ha set parells de columnes, i en les galeries més curtes, sis. Cal fixar-se amb la interessant decoració dels capitells. Hi ha capitells amb ornamentació vegetal, geomètrica, lleons rampants. Es destaquen els que presenten figures humanes, la creació d’Adam, animals, etc....

El primitiu castell de Peralada, anomenat Toló, es trobava a la part més elevada de la població. Les úniques restes que podrien pertànyer a aquest castell es troben en el carreró anomenat «la costa de les Monges». Es conserva un arc de mig punt que correspon a una porta de la primitiva muralla de la vila. Hom creu que aquesta arcada podria haver estat un dels accessos a l’antic castell.

Per aquest lloc hi havia l’església de Sant Fruitós, que com la majoria de les esglésies dedicades a aquest sant, devia ser d’origen molt antic. Actualment no en queda cap resta. El convent de canongeses agustinianes de Sant Bartomeu de Bell-lloc es troba també a la part alta del poble, al nord de l’església parroquial de Sant Martí. Sembla ser que ocupa el lloc de l’antic castell alt-medieval. Aquest convent fou edificat quan les monges decidiren abandonar el convent de Bell-lloc de Cantallops, cap a finals del s. XIII.

L’actual edifici del convent es troba davant de la plaça de Ramon Muntaner. No conserva elements arquitectònics medievals, la majoria de l’edifici pertany a una reconstrucció feta durant el segle XVIII.

Es conserven forces restes de les muralles de Peralada. Els murs més antics conservats són dels segles X-XI. Després de l’incendi de l’any 1285 el recinte murat s’amplià pels costats de tramuntana, llevant i migdia. Es conserven dues torres. La torre propera al convent del Carme i a tocar la carretera de Figueres és cilíndrica amb merlets i diverses espitlleres d’arma de foc (s. XV).

Dels portals que servien d’accés al nucli murat, el més ben conservat és el que toca el mur septentrional de l’església del Carme. El seu arc, de mig punt, és adovellat; al seu damunt hi ha un fragment d’aparell de còdols que es disposen inclinats en un sol sentit, formant filades seguides (s. XIII-XIV).

Pels carrers i places de la vila destaquen grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII. Alguns presenten grans portals i finestres fets amb carreus, també hi ha algun portal adovellat. Els noms dels carrers fan referència als antics oficis artesans que es desenvolupaven antigament (la sabateria, les Albergueries, el Forn, els Tints, les Olles...).

La Plaça Major presenta unes parts porticades. Destaca l’edifici gòtic de la casa de la vila, modificat en temps posteriors. Les arcades dels porxos són apuntades i fetes amb carreus (segles XIV-XV). A l’extrem sud-oest de la plaça hi ha un altre casal gòtic amb arcades apuntades i una finestra coronella, biforada. Segons la tradició local aquesta fou la casa natal del cronista Ramon Muntaner. Al costat de ponent de la plaça de Sant Domènec, enfront de l’antic convent, hi ha la gran casa Avinyó (ara del Marquès de Camps). És un casal del segle XVIII amb un gran escut nobiliari a la façana. El convent del Carme forma part avui del conjunt del castell-palau. L’any 1293 el vescomte Dalmau de Rocabertí va cedir a la comunitat del Carme uns edificis, patis i horts que amb l’ampliació del recinte murat havien quedat intramurs de la població. Aquestes propietats havien estat abans dels germans de la Penitència. Els carmelites s’hi traslladaren i començaren la construcció de l’església, que fou consagrada força abans de l’any 1400. Les guerres amb França dels segles XVIII i XIX provocaren la decadència d’aquest monestir. L’any 1835 fou desamortitzat i més tard comprat per la comtessa Joana.

L’església del Carme és un edifici gòtic (s. XIV-XV) d’una nau amb capelles laterals entre els contraforts i capçalera poligonal. L’absis és obra d’una restauració del segle XIX. La façana principal presenta una portalada formada per un cos avançat i cobert amb un teuladí de doble vessant. Posseeix quatre arcs apuntats en degradació, llinda i timpà. Hi ha un guardapols exterior, també apuntat, que és una simple motlluna incorbada. Les grans arquivoltes, de dovelles, no presenten decoració. Al centre del timpà hi ha la imatge d’una Verge gòtica i dos sants posats a cada costat.

Sobre la porta, ja en el mur de la façana, hi ha un rosetó que presenta una molt senzilla ornamentació calada. A la nau de l’església cinc arcs diafragma apuntats sostenen la coberta d’embigat de fusta. Aquesta coberta presenta pintats els emblemes de diferents llinatges medievals empordanesos (Rocabertí, Vallgornera, Aivinyó, Sarroca...). Les capelles laterals, cinc per banda, tenen arcs apuntats i cobertes de creueria. La capçalera es cobreix també amb volta de creueria.

Aquestes capelles laterals conserven antics ossaris medievals. En la primera del costat esquerre hi ha la inscripció gòtica sepulcral que correspon a Jofre de Rocabertí, que morí a les Navas de Tolosa, de Dalmau de Rocabertí que morí en la conquesta de Mallorca i de Jofre de Rocabertí, mort l’any 1280. Els altars de les capelles del costat nord són sostinguts per columnes que tenen al damunt capitells romànics procedents del monestir de Sant Pere de Rodes.

El claustre de l’església del Carme és gòtic dels segles XIV o XV. És petit, amb arcs de forma apuntada i capitells amb decoració floral i geomètrica. Passejant per aquest claustre veiem ossaris medievals que guarden les despulles de diferents caballers empordanesos, abats de Roses, piors del Carme i Lledó... També hi ha capitells romànics procedents de Sant Pere de Rodes i altres edificis.

Les antigues sales del convent foren restaurades a finals del segle XIX per servir d’escoles de primer ensenyament i arts i oficis. Els actuals propietaris han convertit aquesta part del convent en museu i biblioteca.

La part més vella del convent es troba en l’ala occidental i forma un cos diferenciat de la resta de l’edifici. La seva façana exterior, a pocs metres del portal de l’entrada de l’església, posseeix un portal d’arc de mig punt. En el pis s’obren dues finestres coronelles, triforades, amb arcs de mig punt (segle XV). El museu ocupa una llarga sala paral.lela a la galeria occidental del claustre i una altra habitació annexa, més petita. Aquest museu, que pot ser visitat, presenta una col.lecció de vidre formada per més de 2.500 peces (vidres romans, catalans renaixentistes, copes esmaltades, una llàntia gòtica, única a Catalunya). També hi ha una gran col.lecció de càntirs i porrons. Segueixen els mobles antics, monedes i pintures dels segles XV, XVI i XVII (teles de Bermejo, El Greco, Ribera, Jordano, Memling...).

Després es pot visitar el Museu del Vi, començat als anys 60, quan va començar l’explotació actual de les caves de Peralada. En unes quantes sales es recullen tots els aspectes relacionats amb la cultura del vi, collita, fermentació, producció o transport.

La biblioteca del castell tenia uns 20.000 volums quan fou comprada per Miquel Mateu. Actualment arriba als 70.000 volums. Posseeix una de les millors col.leccions de llibres gòtics del món i una col.lecció cervantina i de «Quixots», amb més de 1.000 edicions, 1.200 manuscrits, 100 bíblies i un recull d’incunables. L’arxiu, annex a la biblioteca, posseeix pergamins medievals molt interessants pels estudis sobre la història del país.

L’actual edifici del castell-palau de Peralada fou edificat pels vescomtes de Rocabertí, després que el 1258 l’incendi provocat per l’exèrcit del rei francès Felip l’Ardit, destruís l’antic palau. És un edifici rectangular, amb un sortint de dues torres de planta semicircular, aixamfranades en el sector que mira a l’interior de l’edifici i rodones en el costat oposat.

Distribuit al voltant d’un pati quadrat, presenta tres grans etapes constructines. La medieval (s. XIV-XV), amb les dues torres i el mur nord; la renaixentista, amb la façana principal; i la que recull les ampliacions que s’hi van fer a finals del segle XIX. Les últimes reformes importants foren fetes a principis dels anys 70 del segle XX, quan una part del castell fou convertit en casino.

La façana occidental, del segle XVI, és l’element d’arquitectura renaixentista més notable de la comarca. L’obra és feta amb carreus ben tallats, escairats i allisats. La porta presenta arc de punt, coronat per un fris, on es llegeix SATIS HAEC RELICTURO. Damunt hi havia un escut emmarcat per dos mascarons de perfil, que segons es diu, fou destruit pels partidaris dels Borbons després que els comtes perdessin la Guerra de Successió, lluitant a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. A finals del s. XIX es va reconstruir la crugia meridional, es va refer el pati i s’afegí un cos fora del perímetre, tocant a la banda nord.

L’any 1877 un arquitecte francés va projectar el deliciós i extens jardí del castell. El millor temps per poder visitar aquest jardí és durant la primavera o la tardor, però quan és més visitat és per Nadal, quan serveix per ambientar un pessebre vivent.

En una part del jardí, s’hi celebra cada estiu un interessant Festival de música de caire internacional. Hi participen orquestres d’arreu del món, cantants d’òpera, ballets... Durant la Guerra Civil, en algunes sales del castell, hi foren guardades pintures importants del Museu del Prado.

A les afores de la vila de Peralada, vers el sud-oest, a la vora de la carretera de Vilanova de la Muga i Castelló d’Empúries, hi ha el «mas de Sant Llàtzer». Una de les dependències auxiliars d’aquest mas aprofita l’estructura d’una antiga església pre-romànica. Segons els historiadors el primer convent del Carme es trobava extramuns de la població i molt a prop d’aquest mas de Sant Llàtzer. No fou fins a finals del segle XIII que els monjos carmelites fundaren el convent que es conserva en l’actualitat, dins la vila.

Les restes de l’església de Sant Llàtzer són molt anteriors a la fundació carmelitana. Hom creu que es podria tractar d’un monastir visigòtic. Actualment l’edifici serveix de magatzem del mas que té al costat. És una construcció pre-romànica (s. VIII-IX), segurament d’una sola nau i absis traperial. Alguns murs conserven «opus spicatum» ben marcat.

La capella de Sant Sebastià és a les afores de la vila, a uns 200 mts. , i a tocar el marge esquerra del Llobregat i al costat de la carretera de Figueres en el cap del pont que travessa el riu. Segurament fou construïda durant els segles XVII o XVIII, quan aquest sant era molt invocat per prevenir les epidèmies. L’actual edifici no presenta elements arquitectònics anteriors als segles esmentats.

A uns 4 Kms. al nord-oest de la vila i a un Km. a ponent del veïnat de les Olives, a uns 50 mts. de la riba esquerra del riu Llobregat, hi ha el «mas del Sepulcre» on es conserven les restes del priorat fou establert en aquest lloc al segle XII, després de la primera croada.

La casa de Peralada depengué del priorat de Santa Anna de Barcelona fins l’any 1435. En aquest monestir hi hagué una comunitat mixta, d’homes i dones. Ens ho confirmen diversos documents. Aquest priorat tenia poca importància degut a les poques propietats que posseïa (alguns masos a Peralada i alguns terrenys a pobles propers). Des de mitjan segle XIII deixà de tenir priors propis; els de Santa Anna de Barcelona nomenaven comanadors i procuradors.

A mitjans del s. XV aquest priorat va passar, per venda, al convent del Carme de Peralada. L’església presenta una nau amb absis semicircular (s. XII-XIII). Actualment serveix de masia fet que dificulta l’estudi interior de l’edifici.

El veïnat de les Olives, agregat de Peralada, es troba al nord i a dos Kms. d’aquesta vila. Està format per un conjunt de masies escampades, entre l’Orlina i el Llobregat. L’any 1017 el lloc de les Olives consta com una propietat del monestir de Sant Pere de Rodes. L’església de Sant Nazari de les Olives presenta una nau amb absis semicircular (s. XII-XIII). El Morassac és un altre veïnat de masies, situat a uns tres kms. de Peralada, a l’esquerra del riu Anyet i prop de la carretera de Mollet. Hom creu que el Morassac és un antropònim llatí derivat de «Mauritius». En documents dels anys 1323 i 1326 el lloc és anomenat «Moraciacho».

La capella de Sant Amanç de Morassac, prop de la carretera, és una petita construcció d’una nau amb absis semicircular. Ha estat molt restaurada durant els segles XIX i XX. La porta adovellada d’entrada sembla ser dels segles XVI o XVII.

Peralada i els seus voltants mereixen una visita a fons, sense presses. Aquestes notes poden ajudar a descobrir el gloriós passat i l’art que estotja Peralada. Després d’amarar-nos de cultura ja tindrem temps de reposar, gaudir de la cuina dels restaurants del poble, menjar pa amb tomata i pernil en la terrassa d’un bar i regalar-nos amb els vins de les caves de Peralada... Una excursió perfecte.

Vilanova de la Muga és un poble que pertany al municipi de Peralada des de l’any 1974. La població es troba emplaçada a tocar a la riba esquerra de La Muga. En aquest lloc, i a l’altre costat del riu, hi vessa les aigües del seu afluent, el Manol.

Les terres de Vilanova de la Muga són planeres i fèrtils. Antigament ocupades per una part de l’estany de Castelló, ara dessecat. En alguns llocs no conreats hi han aiguamolls i també closes per al pasturatge. Cap al sector de tramuntana de l’antic terme el terreny és ondolat i menys fèrtil. La vegetació predominant està formada per mates baixes, donant nom al veïnat de la Garriga. A l’inici d’aquests terrenys menys planers hi trobem els veïnats de Vallgornera i el Puig Barutell.

El poble, de cases velles fetes de pedra, s’emmiralla a les aigües de la Muga, preses per petites rescloses. Aquestes rescloses desvien l’aigua cap a canals artificials que serveixen per regar les hortes i els prats de les closes. Aquí el paisatge és prodigiós, sobretot a l’estiu... Brillen les fulles dels pollancres donant bones ombres... Els canyissars, els verns, les vimateres i els arbres blancs proteixen els horts ben treballats... Els camins de terra condueixen cap el poble o cap els camps de blat de moro, sembrats o ferratges.

Segons documentació del segle X el monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions a Vilanova de la Muga. Amb anterioritat al primer esment sobre l’actual població, es documenten altres llocs del terme. El que apareix en documents més antics és el de Sant Joan ses Closes, cel.la monàstica, potser fundada pels volts de l’any 780 i, documentada l’any 866.

El lloc de Mont Major, és actualment un veïnat de masies escampades al cim d’un pujol que antigament estava vora l’estany de Castelló. Segons un precepte de Lluís d’Ultramar de l’any 953 es concedien importants drets de pesca en aquell estany al monestir de Sant Pere de Rodes. En explicar els límits de l’estany s’esmenta el lloc de Mont Major i el de Sant Joan ses Closes, entre d’altres. L’any 974 apareix documentat el nom de Vilanova en una epístola del papa Benet VI, dirigida a l’abat de Sant Pere de Rodes, on li confirma la possessió de Vilanova.

L’any 1019, en l’acta de fundació de la canònica de la Seu de Girona, s’hi troba amb el primer esment de l’església de Vilanova de la Muga, la qual fou donada pel bisbe a la comunitat de canonges. Encara no s’ha pogut esbrinar si el llinatge Vilanova,influent en la història medieval de Catalunya, procedien o no de Vilanova de la Muga.

Consta que cap a la primera meitat del segle XII un personatge anomenat «Dalmacii de Villanova» fou indicat com ostatge pel vescomte de Rocabertí al comte Gausfred III del Rosselló. L’any 1285 l’exèrcit francès invasor, castigat per la pesta, passà per Vilanova de la Muga, en retirada. Segons la crònica de Ramon Muntaner, el rei Felip l’Ardit, morí en la casa de Simon de Vilanova, cavaller, prop de Vilanova de la Muga.

Els anys 1279 i 1280 surt documentada l’església de Vilanova. L’any 1351 consta que el monestir de Sant Pere de Rodes encara posseïa alguns béns dins la parròquia de Vilanova de la Muga. Un notari de Castelló d’Empúries deixà anotat en unes notes que el gran aiguat de l’any 1421 derruí 47 cases de Vilanova i morí molta gent.

El topònim «Vilanova» té l’origen en una vil.la romana. Es creu que l’actual església del poble fou construïda aprofitant les restes d’una construcció d’època romana. En els murs de l’església i especialment a l’absidiola septentrional, s’hi veuen, reutilitzats, nombrosos fragments de pavi-ment en «opus testaceum», trossos de tègules, de bipedals i d’àmfores de gran tamany.

L’edifici de l’església de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga es troba situada davant d’una espaiosa plaça ben arranjada. Es troba a la banda de ponent del poble i prop del marge del riu. És un temple romànic de planta basilical, de tres naus i tres absis semicirculars. Presenta diverses etapes constructives que van del segle XI al segle XIII. Hi ha restauracions i modificacions del segle XVIII. La nau central és coberta amb una volta apuntada i seguida, i les laterals tenen voltes de quart de cercle. L’entrada és al centre del frontis o façana de ponent. És una porta de dos arcs de mig punt en degradació, dels quals l’extern és resseguit per una motllura a manera de guardapols, que ha estat arranada. Presenta un timpà llis, fet amb carreus, i una llinda manolítica, la qual, com les impostes, presenta una decoració esculpida (tres creus gregues dins uns cercles). Les finestres són de doble esquaixada, però algunes han estat molt reformades tardanament.

L’alt campanar, damunt del frontis, és una torre octogonal amb quatre arcades (segles XVII i XVIII). A l’interior de l’església, a l’absis central hi ha pintures murals de l’època romànica, que foren molt restaurades l’any 1946. Abans d’aquell any sembla ser que eren força perdudes, tot i això s’hi endevinaven restes del Pantocràtor i del Tetramorf. A l’hemicicle es distingia l’entrada de Jesús a Jerusalem i Jesús rentant els peus als seus deixebles.

Els estudis que es realitzaren les dataren del segle XII. Durant la restauració de l’any 1946 s’ompliren els espais que havien perdut el color. Les restes de pintura antiga, molt escasses, es deixaren sense repintar o es retocaren poc. L’església conserva també una pila baptismal romànica, monolítica, de forma ovoide. És decorada amb un seguit d’arcs cecs de mig punt que arranquen d’unes falses columnetes, esculpides en baix-relleu.

El poble de Vilanova, que tindrà uns 100 habitants, més o menys, forma un nucli de cases compacte al costat de l’església parroquial. Aquest és el nucli que durant l’Edat Mitjana estava tancat per muralles. El poble s’estengué extramurs pels costats de tramuntana i de llevant. A ponent el traçat del recinte seguia el marge del riu. Prop del riu La Muga, en l’angle que formava l’antic llenç occidental de la muralla amb el seu sector de migdia, es conserva una torre de planta quadrada que posseeix espitlleres rectangulars, allargades (s. XIV-XIV). Prop de la torre hi ha una resclosa que presenta un escut esculpit del segle XVII. A la banda nord-est de la vila hi ha el mas de les Torres. És un gran casal de planta quadrada que presenta dues altes torres quadrades (s. XV-XVI). Els historiadors han suposat que aquest mas podria ser l’antiga casa dels Vilanova. El veïnat de Vallgornera està format per unes quantes masies escampades, a 2’5 km. al nord de Vilanova de la Muga. El castell de Vallgor-nera fou l’origen del llinatge feudal del mateix nom. Ja l’any 1088 hi ha noticia d’un cavaller anomenat Pere de Vallgornera. L’any 1123 els membres d’aquesta família consten com a vassalls del comte d’Empúries.

L’any 1435 una branca de la casa de Vallgornera arrelà a Sicília. Els béns de Joan de Vallgornera, durant les guerres de Joan II, l’any 1467 varen ser assignats a Tomàs de Torrelles per Joan d’Anjou, duc de Lorena, hereu del rei Penat. El senyor de Vallgornera havia pres el partit joanista. L’any 1796 fou concedit a Ramon de Vallgornera el títol de mar-quès de Vallgornera, i en el segle XIX, la família s’emparentar amb la de Medinaceli.

El castell de Vallgornera fou una important fortalesa que han conservat els seus elements força ben conservats. En els darrers anys ha estat utilitzat per a les funcions de casa de pagès. Per la contrada és conegut pel nom de Can Modest. Presenta un recinte de planta rectangular imperfecte, amb pati al centre. En el llenç oriental hi ha una torre a cada extrem. Aquestes torres i altres murs de les façanes presenten espitlleres allargades (s. XIV-XV). Sant Joan ses Closes es un veïnat de masies escampades, on hi ha l’ermita d’aquest nom, situat a uns 3 kms. al sud-est de Vilanova de la Muga. Sant Joan ses Closes era una cel.la monàstica fundada, posiblement al segleVIII, prop de l’antic estany de Castelló. L’any 866 aquesta cel.la pertanyia al monestir de Sant Esteve de Banyoles.

L’any 898, segons un precepte del rei Carles el Senzill, pertanyia a l’església de Girona. L’any 944 passà a dependre del monestir de Sant Pere de Rodes. L’any 1064 l’església de Sant Joan ses Closes fou consagrada pel bisbe Berenguer de Girona. Aquella època l’església degué ser reconstruï-da. Durant el segle XIV Sant Joan era una simple parròquia rural i ja en el segle XVII fou agregada a la parròquia de Santa Maria de Castelló d’Empúries. L’actual ermita de Sant Joan ses Closes és d’una nau amb absis traperial. L’absis és, en gran part, preromànic (s. VIII-IX). L’edifici fou reformat en diferents èpoques, principalment després de les inundacions de l’any 1421. Hi ha restes en «opus spicatum». Durant unes obres de restauració de l’any 1969 s’hi trobà un fragment en relleu, possiblement paleocristià, amb l’escena del pecat original. Aquest fragment es conserva al Museu Arqueològic de Girona.

Al veïnat d’Estanyol, documentat al segle X, hi ha algunes masies dels segles XVI -.XVII. No hi ha restes del possible castell dels Barutell, llinatge documentat als segles XIII i XIV, vassalls dels vescomtes de Rocabertí.