Pontós, Alt Empordà

Pontós és un poble tranquil dels aspres empordanesos. Es troba situat al mig de terrenys ondulats i de poca elevació, entre el curs del riu Fluvià, que és el seu límit meridional, i la riera d’Àlguema, que és el límit nord. El poble s’exten en un planer, entre dos petits turons: a migdia el puig on hi ha les restes de l’antic castell de Pontós i al nord el turó on es dreça la torre de l’Àngel.

Els camps són grans i fàcils de treballar. El blat, l’ordi i els ferratges són els conreus predominants, junt a alguns olivars ben treballats. Els boscos són ocupats per pins, alzines i alguns roures. Hi ha petits horts prop de les cases del poble. La majoria de la gent viu encara del camp i del bestiar (granges de porcs, vaques i algun ramat d’ovelles). Alguns veïns es dediquen a la construcció, hi ha un ferrer, un fuster i un carreter que ara es dedica més a fer mobles, portes i finestres que no pas a arreglar carros.

Força jovent del poble ha preferit marxar a viure i treballar a la ciutat (ja sigui a Figueres o Girona). Actualment moltes cases del poble serveixen de segona residència. L’any 1718 Pontós tenia uns 226 habitants, que passaren a 613 habitants l’any 1860. L’any 1950 en tenia 450 i l’any 1991 la població s’havia reduït a 193 habitants.Actualment ( any 2001) té 211 habitants.

Romanyà d’Empordà és un petit poble agregat de Pontós, que es troba al sud-oest del terme.

Pontós surt documentat per primer cop l’any 979. El dia 31 de maig d’aquell any l’arxilevita Oliba i Suvifred, germans de Domènec, donen un alou situat a «Pontonos», en el comtat de Besalú, al bisbe de Girona i als clergues i verges de la Seu amb el fi que el seu valor s’esmerci a la ciutat de Girona en almoines als pobres i hostatge de pelegrins. L’any 1017, una butlla del papa Benet VIII, explica que el monestir de Sant Pere de Camprodon posseïa uns terrenys a Pontós.

L’any 1087 hi ha notícia de l’existència dels cavallers Aimar de Pontós i Guillem de Creixell, els quals ajudaren al comte de Barcelona en les seves lluites contra els sarraïns.

El castell de Pontós tingué una gran importància estratègica i feudal, principalment des d’inicis del segle XIII. Pertanyia als dominis dels senyors del veí castell de Creixell i formava part de la baronia del mateix nom. L’any 1209 apareix ja en possessió de Dalmau de Creixell. Trobem personatges d’aquest llinatge i altres cognominats «de Pontós», relacionats amb aquest lloc i castell durant els segles XIII i XIV. L’any 1374 el castell de Pontós fou venut a la família noble dels Sagarriga, els quals s’apoderarien més tard de la resta de la baronia de Creixell: el lloc de Creixell i la vila de Borrassà. Els Sagarriga figuren com a senyors de Pontós durant tot el segle XVI. L’església de Sant Martí de Pontós surt documentada els anys 1279 i 1280 i en diferents documents del s. XIV.

Segons els estudis realitzats sobre el topònim «Pontós», es diu que deu derivar de ponts o petits ponts. Seria, doncs, un diminutiu del llatí «pons, pontis». Aquest nom s’avindria amb les característiques dels terrenys, situats entre el Fluvià i la riera d’Àlguema i drenats per molts torrents. Prop del mas Castellar, hi ha restes d’un pont o paret d’una presa d’època romana.

També és prop d’aquest mas on hi ha el jaciment arqueològic dels íbers (segles VI a II a. C.). Es tracta de les restes arqueològiques d’una gran explotació rural formada per llocs d’hàbitat, de treball, de culte, de defensa i de magatzem.

D’aquest jaciment destaca principalment el gran nombre de sitges que s’han trobat i que servien per atmagatzemar cereals. El jaciment es troba prop del mas Castellar, a dos kms. al nord-oest de Pontós, vora el límit amb el municipi d’Ordis. Ocupa camps de conreu que són explotats pels propietaris del mas i zones de bosc i matollar. Els amos del mas han anat recollint des de fa molts anys els fragments de ceràmica i els objectes curiosos, que apareixen fàcilment quan llauren la terra. Malgrat això el jaciment no fou conegut en els medis científics fins a la dècada dels anys 1960-70. Miquel Oliva i Prat fou el primer arqueòleg que en donà les primeres informacions. S’ha d’elogiar les facilitats donades pels propietaris dels terrenys a deixar excavar als arqueòlegs.

L’església de Sant Martí de Pontós, és un edifici del segle XVIII que conserva alguns elements de l’anterior temple, romànic. S’hi accedeix a través d’una escalinata que ens deixa en una agradable plaça-jardí, on hi ha bancs per seure i un parc per la mainada. La façana principal de l’església es presenta imponent, davant nostre. La portalada és una obertura rectangular, feta de pedra calcària. Sobre la llinda hi ha una fornícula en forma de petxina dins la qual s’hi col.locà una imatge moderna del patró. Sobre l’arc de la fornícula hi ha grabada la data 1773.

Al centre de la façana hi ha un rosetó. Al seu extrem de migdia, s’hi troba el campanar, de planta quadrada amb una arcada de mig punt en cada un dels murs, a la part superior. La seva coberta té forma de casquet apiramidat. La torre fou construïda aprofitant carreus de l’antiga església romànica (possiblement dels segles XI-XII).

L’interior de la nau es troba encalcinat i pintat fet que dificulta trobar els antics murs de l’església romànica. La volta és de llunetes i té tres arcs torals de mig punt; la mateixa forma té l’arc triomfal. Hi ha tres altars laterals per banda, inbuïts en els murs. Dins l’església es conserva una pica ovoide, amb decoració en relleu d’estil gòtic (segles XV-XVI), a tot voltant. A l’entrada del temple, encastada a la paret, hi ha una làpida sepulcral, de l’any 1300, que pertany al cavaller Bn. de Pontonilus.

El nucli urbà de Pontós conserva interessants cases dels segles XVI, XVII i XVIII. Presenten portals adovellats, finestres amb carreus i rústics àmpits. Algunes es troben ben restaurades i d’altres s’haurien de restaurar. La plaça Major queda limitada al nord per la façana de Can Vilà, una gran masia del segle XVI, amb teulada a dos vessants. Presenta un gran portal adovellat i un altre molt més petit al seu costat. En el pis hi ha tres finestres rectangulars amb motllures sobre les llindes. La finestra central presenta grabada la data 1588. Al costat de migdia de la Plaça Major hi ha la casa Verdaguer. Posseeix un gran portal adovellat amb la data 1760. En el pis, a cada costat i sobre mateix de la portalada, s’obren dues balconades. Aquests balcons presenten , esculpits, sengles bustos en relleu. En ambdós finestrals el bust de la dreta és femení i el de l’esquerra masculí. El carrer que surt de l’angle sud-est de la plaça, anomenat carrer de la Creu, hi ha una casa que presenta una llinda on s’hi representen, en relleu, algunes eines: una falç, una dalla i una enclusa. Hi ha la data 1598.

A la banda occidental d’aquest carrer de la Creu hi ha la casa del carreter, coneguda antigament per Cal Compte. Segons explica el seu propietari, Miquel Darder, en aquesta casa el baró de Creixell i més tard els Sagarriga hi cobraren els censos dels pagesos de Pontós. La casa presenta un gran portal adovellat i una finestra on a cada costat de la llinda, sobresurten un bust femení i un altre masculí. Són molt semblants als que es veuen a Can Verdaguer (s. XVI-XVII).

Al fons del carrer de la Creu hi ha plantada, al mig de dos xipresos, una creu de terme del segle XVI. Al peu de la creu hi ha un escut grabat amb la data 1528 i una branca que sembla d’olivera. Segons expliquen alguns veïns aquest és l’autèntic escut del poble i no el que fa servir actualment l’ajuntament, que representa un pont amb tres arcades. Pel costat dret d’aquesta creu hi ha un camí que duu a la casa de colònies de Ca N’Oliver. Antigament fou una casa important, anomenada Cal Monjo. Després es convertí en un seminari marista i actualment és una casa de colònies. La façana més antiga presenta una finestra gòtico-renaixentista (s. XVI) amb uns bustos humans tallats amb gran perfecció.

El castell de Pontós es troba al cim d’un turó, a uns 500 m. al sud del poble. Està voltat d’algunes cases dels segles XVII i XVIII que es construïren aprofitant les restes del castell. Aquest veïnat de cases rep el nom de Barri del Castell.

Del primitiu castell dels segles XI-XII, fet amb els còdols escapçats, en resta molt poc; però de la reforma i ampliació del segle XIII, amb carreus escairats de pedra sorrenca i conglomerat, encara en resten importants fragments de muralla amb espitlleres contínues. La seva planta era adaptada al terreny, allargada de nord a sud. A l’est es conserva part del primer recinte emmurallat, però res dels volts. La porta principal es troba al sud, franquejada per dues torres.

La torre de l’Àngel es troba dalt d’un turó, a uns 500 metres al nord del poble. Sobre aquesta torre Joan Amades recollí una rondalla que fa referència a les lluites de l’època de la invasió de Felip l’Ardit. Sembla ser que després de la traició al rei per part dels defensors del castell de Pontós, només restaren fidels els d’aquesta torre. Gràcies a les senyals emeses des de la torre de l’Angel els francesos pogueren ser vençuts. Aquesta torre medieval fou convertida en un fort fuseller durant el s. XIX, de planta quadrada.

L’ermita de Santa Anna de Pontós es troba a uns dos kms. a migdia de la població. Es veu a tocar la carretera nacional de Girona a França. És una construcció popular dels segles XVI-XVII.

El lloc de Romanyà està format per un conjunt de masos escampats que pertanyen al municipi de Pontós. Es troben vora la riba esquerra del Fluvià i prop del terme de Bàscara.

L’any 899 l’església de Sant Medir de Romanyà fou donada per Carles el Senzill al seu vassall Esteve. En una butlla del papa Benet VIII, datada de l’any 1017, es confirma l’alou i l’església de Romanyà com a possessió del monestir de Sant Pere de Camprodon. L’església de Sant Medir surt documentada els anys 1169 i 1280.

El topònim «Romanyà» sembla provenir del nom llatí «Romanianus», derivat de Romanus.

L’església de Sant Medir és d’una nau amb absis semicircular. Les estructures més antigues conservades són romàniques (dels segles XII-XIII) però l’edifici fou molt modificat durant el segle XVIII. Dins l’església es conserva un capitell romànic que es col.locà sobre una columna de fusta que sosté el cor. És un capitell molt ben conservat. En cada una de les seves cares hi ha rostres humans de trets deformes; en els angles hi ha testes de llop i a la part inferior, a tot vol, hi ha decoració vegetal, de fullatge.

A la banda nord i a pocs metres de l’església hi ha l’anomenat santuari de la Mare de Déu de Lorda o «el Lourdes català». Sembla ser que un capellà que hi hagué al poble, després d’un viatge a Lourdes, va posar una imatge de la Mare de Déu, en un racó recollit, de característiques semblants a les de Lorda, hi aixecà un altar i una trona, des de la qual devia predicar als fidels escampats a l’aire lliure. Ara està tot abandonat, veient-se encara uns plafons de rajola, amb escenes de la Mare de Déu. Unes 3.000 persones van assistir l’any 1890 a la inaguració del santuari.

La masia anomenada el Castell , es troba a poc més d’un km. al nord-oest de l’església de Romanyà. L’edifici sembla més una masia que no pas una fortalesa. Tot i això conserva algunes espitlleres d’arma de foc en un dels murs (s. XV-XVI). Segons els historiadors aquesta masia podria haver estat el castell de Romanyà, fortalesa de poca importància pertanyent als senyors de Pontós o alçat pels abats de Sant Pere de Camprodon.