Rabós d'Empordà, Alt Empordà

Rabós d’Empordà, entre el grisós de les pissarres, l’argent dels olivars, la verdor de les vinyes, soques velles i ceps recargolats... Parets de pedra seca, garrigues, muntanyam, rierols i camins perduts... Dòlmens, romànic, bon vi, descans, tramuntana i sol, joia de l’Albera.

Aquestes terres difícils, seques i escombrades per la tramuntana, han estat habitades des dels temps prehistòrics. Durant l’Edat Mitjana s’hi erigí el monestir de Sant Quirze de Colera, anomenat Sant Quirc pels veïns del lloc, que dominà Rabós i altres pobles dels voltants. Ara aquest monestir resta abandonat però en queda molt, cada vegada més estudiat, protegit i restaurat per les administracions del país. L’Ajuntament de Rabós és conscient de la importància de l’edifici que té dins el seu municipi, fet que dóna importància i reconeixament al poble. Sempre s’ha esmarçat a que sigui conegut i protegit pels ens competents i finalment, aquests esforços de molts anys, estan donant els seus fruits.

Els veïns de Rabós viuen principalment de l’agricultura, hi ha forces vinyes i olivars ben treballats. Només d’arribar al poble es veu l’edifici de la cooperativa que distribueix, a part de diferents tipus de vi, un apreciat moscatell, aromàtic i ben constituït. El celler fou fundat l’any 1961 i s’obre els dissabtes tot el dia i els diumenges al matí.

L’any 1879 fou el primer poble de la comarca que va rebre la plaga de la fil.loxera, que acabà arressant totes les vinyes. Abans de l’arribada d’aquest insecte el poble arribava als 550 habitants (any 1860) i després de morir-se les vinyes, algunes no foren replantades i emigraren forces veïns. Des d’allavores la població ha anat mimvant, arribant a 151 habitants l’any 1990 i 137 l´any 2001.

Forces cases del poble serveixen de segona residència per a gent que busca tranquil.litat, alguns alemanys i també el novel.lista britànic Martin Shuttleworth o el pintor Joan Comella. Hi ha un restaurant, can Tomàs, dins el poble on s’ofereix cuina empordanesa a bon preu. El jovent que no té feina al poble es desplaça a treballar a Figueres o a pobles propers. Sort hi ha dels cotxes i de les carreteres ben arrenjades, si no fos per això aquests poblets, com Rabós quedarien abandonats.

El municipi de Rabós s’esten pels vessants meridionals de l’Albera i és drenat per la capçalera del riu Orlina o Regarada. El terme és molt accidentat, amb una extensió de 45’1 km2. La carena de l’Albera assenyala el límit amb França des del segle XVII. Es destaquen el coll de les Eres (694 m.), el puig de l’Estela (699 m.), el coll de Banyuls (357 m.), el pic de la Calma (711 m.) o el puig Jordà (753 m.), entre altres. Al nord-est, la serra de Balmeta és la divisòria entre Rabós i Colera.

El riu Orlina, que passa al costat del poble de Rabós, neix prop dels colls de Banyuls i de les Eres, recollint les aigües d’altres rierols.

El poble de Rabós es troba a la riba dreta de l’Orlina, en el vessant d’un serrat d’escassa elevació. Des de la carretera local que va de Capmany a Vilajuïga es veu el poble apinyat al voltant de l’església romànica de Sant Julià.

A uns 3 kms. a migdia del poble, al costat de la carretera, hi ha el veïnat de Delfià, que pertany a Rabós. Uns 5 kms. al nord-est de Rabós, a l’alta vall de la riera de Sant Quirze, hi ha l’antic monestir benedictí de Sant Quirze de Colera. Tota aquesta zona, junt al lloc de Sitjar, antigament estava poblada per moltes masies que començaren a abandonar-se després de la fil.loxera.

El coll de Banyuls és un dels passos més baixos de l’Albera. Els camins que menaven a Cotlliure, a Banyuls i a la plana rossellonesa des de la plana i la costa de l’Empordà són, segons els historiadors, d’origen antiquíssim. Durant l’Edat Mitjana Rabós pertanyia al monestir de Sant Quirze de Colera, del qual va dependre fins l’any 1592, data en que el cenobi fou agregat al monestir de Sant Pere de Besalú.

Un document falsificat datat del segle XIII diu que l’any 844 es celebrà un judici en el qual es confirma als monjos de Sant Quirze de Colera la possessió del castell i l’església de Peralada i d’altres dotze esglésies de la rodalia, entre elles la de Sant Julià de Rabós.

La data, si certa, que parla de Rabós es troba en un document de l’any 935 que parla de la consagració de la segona església coneguda de Sant Quirze de Colera. En precisar el territori dominat pel monestir s’hi fa constar que un dels límits era el camí que portava a Delfià i Rabós. L’any 1072 s’enregistrava la donació feta per Berenguer Reinart de Quermançó al bisbe Berenguer d’un mas a Vilanova o a qualsevol altre lloc on té béns, amb motiu d’haver estat admès a la canònica de la Seu el seu fill Dalmau. El bisbe promet concedir-li, a la mort de Berenguer Reinart, l’església de «Rabidonis», en feu de la Seu gironina. L’any 1127 consta l’existència d’un cavaller anomenat Ramon Ademar de Rabós, que tenia drets sobre l’església de Sant Esteve de Pedret. Ramon de Rabós, potser descendent de l’anterior, prestà homenatge al bisbe Guillem, l’any 1229, per la meitat del delme de la parròquia de Vilajuïga que tenia en feu de l’Església de Girona.

L’any 1242 el noble Ramon d’Empúries, vengué al monestir de Sant Quirze de Colera -al seu abat Bernat- la vila de Rabós. Amb aquest fet el monestir no sols aconseguia la senyoria alodial, sinó que tingué la facultat d’exercir juridicció temporal a la vila i terme de Rabós i d’aquesta forma es convertí en castell termenat. L’any 1263 el comte Ponç-Hug d’Empúries confirmava els béns que tenia el monestir i prometia defensar-los en cas de guerra.

L’any 1362, en una relació de les esglésies de la diòcesi de Girona, hi apareix l’església de Sant Julià de Rabós. Als abats de Sant Quirze de Colera, com a senyors directes del terme i parròquia, pertanyia el delme dels fruits de l’església de Sant Julià de Rabós el qual era dividit en tres parts. Almenys des del segle XVI l’abat percebia una d’aquestes parts; una altra la rebia el sagristà de Rabós i la tercera era per al benifet anomenat «dels Tres Reis» fundat a la parròquia de Sant Pere de Figueres.

L’any 1592, a petició del rei Felip II, el papa Climent VIII ordenà la incorporació de la comunitat de Sant Quirze de Colera al monestir de Sant Pere de Besalú. L’any 1835 amb la desamortització dels béns eclesiàstics, les propietats de l’antic monestir passaren a mans de particulars.

L’origen del nom «Rabós» no ha estat esclarit. Alguns estudiosos diuen que podria haver-se originat per la proliferació d’un animal salvatgí com altres llocs anomenats la Rabosa o el Raboser. En canvi el nom «Orlina» donat al riu que passa per Rabós, prové d’or. Consultant un llibre de geografia de Catalunya escrit pel jesuita Pere Gil (1551-1622), s’explica que dels tres rius de Catalunya dels quals s’extreia or eren el Segre, el Tordera i l’Orlina. Escampats pel terme de Rabós hi ha diferents monuments megalitics.

El dòlmen Comes Llobes de Pils es troba seguint un camí que parteix del monestir de Sant Quirze i puja fins el coll de Plaja fins al mas Pils i els passos fronterers. És un sepulcre de corredor de cambra pentagonal feta de lloses de pissarra i corredor de paret seca (anys 3200-3000 a. C.). El dòlmen Solar d’en Gibert, es troba a uns 800 m. vers l’oest del coll de Plaja. És un sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal feta de lloses de pissarra i passadís de paret seca. (3200-2700 a. C.). El dòlmen de la Devesa d’en Torrent és a la vessant de migdia del puig d’en Cases, a quelcom més de dos kms. al nord del poble de Rabós. Presenta una cambra poligonal amb sis lloses verticals, sense coberta. El menhir del Mas Roqué es troba facilment seguint la pista forestal que va de Vilamaniscle a Sant Quirze de Colera. Després d’haver recorregut 1’5 km., a pocs metres a llevant d’aquesta pista, al marge que limita un camp a la vora d’un camí, es troba aquest menhir. És de tipus fol.liforme i s’hi col.locà una creu de ferro, avui desapareguda, amb la intenció de «cristianitzar» un monument considerat pagà. Alguns d’aquests dòlmens foren excavats a principis del s. XX, trobant-se algunes peces de collar d’or. Els arqueòlegs creuen que foren fets amb or provinent del riu Orlina.

L’església de Sant Julià de Rabós és un edifici romànic (s. XII-XIII) que presenta una sola nau, coberta amb volta de perfil apuntat i capçada per un absis semicircular. La porta d’entrada, a la façana de ponent, fou feta amb carreus de granit. Està formada per dos arcs de mig punt en gradació, una llinda amb petits relleus esculpits i la data 1313. El timpà és monolític llis. Damunt de la portalada hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. Aquesta façana està coronada per un campanar de cadireta amb tres finestres i dos arcs de mig punt. A sobre hi ha una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars dels merlets, formant part dels elements de la fortificació (duta a terme a finals del s. XIV o principis del XV). La part de fortificació alçada sobre l’absis, té forma de torre, amb merlets.

A tocar l’església actual, prop de l’absis i dins el cementiri, hi ha les restes d’una església anterior (s. XI).

El lloc de Delfià és un veïnat del municipi de Rabós, situat a 3 kms. al sud-est de Rabós. Les terres que l’envolten estan plantades de vinyes, oliveres i fruiters, també hi ha alguns camps de cereals i espais erms. L’església romànica de Sant Romà de Delfià es troba entre el riu Orlina i la carretera de Rabós a Garriguella. Prop de l’església només hi ha una masia. El nucli urbà més important es troba al costat de la carretera. L’església de Delfià s’esmenta en la suposada sentència de Carles el Calb de l’any 844 a favor del monestir de Sant Quirze de Colera. Tot i això, aquest document ha estat considerat una falsificació feta el segle XIII. Quan es consagrà l’església de Sant Quirze de Colera (anys 935 i 1123) fou esmentat el lloc de Delfià com un dels límits de l’abadia.

L’any 1279 i en diferents documents del segle XIV s’esmenta l’església parroquial de Delfià. Delfià és considerat un antropònim llatí, de l’adjectiu «Delphianus», derivat del nom de persona «Delphius». L’església de Sant Romà de Delfià pertany actualment a la parròquia de Garriguella. És un temple d’una nau amb absis semicircular que es pot considerar dels segles XI-XII.

A la façana principal (a occident) hi ha una sola obertura, una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó fet amb petites dovelles de granit, ben tallades. El campanar, molt senzill, possiblement és del s. XVIII. L’única porta s’obre en el mur de migdia de la nau. És de dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà.

El MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA.

Les restes, encara imponents, del monestir medieval de Sant Quirze de Colera es troben situades en un dels llocs més solitaris i apartats de la serra de l´Albera. L´accés, força difícil, es fa a través d´una pista forestal que parteix del poble de Vilamaniscle (seguint el sender GR-11 ) o bé per la carretera que surt de Rabós d´Empordà.

El fet de trobar-se en un lloc força inaccesible i la proximitat d´una masia habitada fins fa poc, que utilitzava l´antic monestir com estable ha ajudat a la seva conservació.

El paisatge que envolta el monument és força esquerp, amb poca massa forestal ( algunes alzines sureres i algún pi ) degut als continus incendis forestals que han afectat la zona en els darrers anys. Hi predominen les garrigues, els brucs i les ginesteres... Un clima sec i molt ventós ( degut a la tramuntana ) fa que la terra sigui pobra i els antics conreus de vinya i olivera han estat abandonats. Els masos que hi havia per la zona es troben deshabitats, els camins es perden i les antigues parets de pedra seca de les feixes van queient... Abandó, decadència, silenci, ruïnes d´un antic monestir, terra amarada d´història, ara oblidada...Visitada per excursionistes, historiadors, arqueòlegs, escriptors i...romàntics de principis del segle XXI.

El monestir de Sant Quirze de Colera fou fundat a la capçalera de la vall de la riera de Sant Quirze o Regarada que neix a la carena de l´Albera, prop del coll de la Perdiu. En aquest indret la minsa vall s´aixampla i forma un petit pla cobert de prats i molt mancat d´arbres com bona part de les muntanyes de la rodalia.El paratge, al peu dels vessants de l´Albera, és dominat, al nord, pel puig de la Calma i el puig Jordà i el circumden, a llevant l´elevació dels Esquerdacs, a ponent el puig Bonic i el puig Abreu i a migdia el puig del Marès. El cenobi es troba a la vora del marge esquerre de la riera. A l´altra banda, a l´inici del vessant de la muntanya i a uns 100 mtes. de distància vers el sud-est, hi raja una font que raja aigua tot l´any. L´existència d´aquesta font degué propiciar la fundació del monestir en aquest paratge. El despoblament de la zona no era tal en segles passats car fou terra de pas entre les planes i la costa de l´Empordà i la Catalunya Nord.

Durant molts anys les antigues dependències del monestir serviren de dependències auxiliars del mas que hi ha a prop, destinant-les a diferents usos agrícoles i ramaders. L´església --la basílica dels segles X i XI-- fou convertida en estable de vaques. A la seva vora, a les restes del temple més primitiu, hi havia un galliner. En aquest lloc i al claustre hi havíen bucs d´abelles. L´església de Santa Maria situada a uns 200 mtes. a ponent del cenobi, també havia servit d´estable.

Els orígens del monestir de Sant Quirze de Colera són remots i es confonen amb la llegenda. Consta que el cenobi ja existia l´any 927, però és molt probable que la seva data de fundació sigui força més reculada. La llegenda sorgeix ja en època medieval, en un document datat l´any 844 el qual es coneix per una còpia del segle XIII en un llibre de feus de la cúria episcopal. El document és una sentència del rei Carles el Calb a favor del monestir de Sant Quirze i en contra del comte Alaric d´Empúries. En aquest text es fa constar que els germans Libenci i Assinari ( o Arnari ), en temps de Carlemany,expulsaren els sarraïns que dominaven Peralada, mataren els seus caps, Galafre i el seu fill Biuxan i s´apoderaren també de tot el seu territori amb les valls i muntanyes de LEOCARCARI on fundaren un monestir dedicat a sant Quirze i sant Andreu. Després d´aquesta gesta l´emperador Carles els concedí la possessió i el domini de les terres esmentades. Els monjos edificaren l´església de Sant Martí, que constituïren en parròquia, al lloc anomenat TOLON o terra morta pels pagans i que ells batejaren amb el nom de Peralada. També poblaren el pla, les muntanyes i les valls i hi fundaren moltes esglésies.

La història de Sant Quirze de Colera és difícil d´estudiar degut a la manca de documents, doncs el seu arxiu es va perdre, juntament amb el de Sant Pere de Besalú, monestir al qual havia estat agregat a finals del s.XVI.

El primer abat del qual se´n té notícia escrita és l´abat Manuel qui protagonitzà un període d´engrandiment i prosperitat del monestir. Els comtes d´Empúries donaren al monestir diversos alous o terrenys escampats per les Alberes i un sector de la costa amb diverses cales. Durant el s.XIII el monestir dominava els actuals termes municipals de Rabós, Colera, Portbou i una part del d´Espolla. Les guerres mantingudes entre el rei de França i Catalunya durant el s.XIII afectaren sobretot aquesta zona i el monestir fou saquejat i profanat.

Al segle XV tenim les primeres notícies de la progressiva "relaxació de costums” dels monjos de Sant Quirze, fet que ocasionà l´inici de la decadència del vell cenobi benedictí. Per aquell temps l´abat no residia en el monestir fet que imposivilitava fer complir la disciplina.

L´any 1423, els veïns de Rabós varen haver d´acudir a la Diputació del General per ser defensats de les intemperàncies i atrocitats dels monjos. L´any 1592 el papa Climent VIII, a petició del rei Felip II, ordenà l´agregació del monestir de Sant Quirze de Colera al de Sant Pere de Besalú, fet que significà l´extinció de la comunitat de sant Quirze llavors ja molt minvada.

Al 1835, amb les lleis d´exclaustració i desamortització dels béns eclesiàstics, la comunitat de Sant Pere de Besalú es va extingir i les seves propietats varen ser subhastades. L´antic cenobi de Sant Quirze de Colera, fou adquirit pel general liberal empordanès Ramon de Nouvilas; els seus descendents n ´han tingut la propietat fins que ha estat comprat per la Generalitat de Catalunya.

Les restes que presenta el monument són de cronologia molt diversa i dediferents estils:

TRANSICIÓ DEL PRE-ROMÀNIC AL ROMÀNIC ( s.IX o X ):

- Restes de l´església primitiva; vestigis del seu absis lateral sud, fragments de la girola de l´absis major. Fonaments de l´absis major semicircular o de ferradura.(edifici,amb tota certesa, anterior a l´any 927 ). PERÍODE ROMÀNIC I ( SEGLE X ):

- Basílica consagrada l´any 935. Importants fragments dels murs de les tres naus i del transepte; ruïnes del sector occidental de les naus i de l´antic frontis amb rastres de volta. --Restes del claustre -part de l´ala nord-, coetani a la basílica del 935. --Segurament són d´aquest moment les ruïnes de les dependències de la banda sud-est i el mur visible a l´interior de la planta baixa de la casa de l´abat, ambdues construccions en "opus spicatum". PERÍODE ROMÀNIC II (SEGLE XI):

- Les parts de la basílica de tres naus, tres absis i creuer, que no presenten "opus spicatum". Pertany enterament a aquesta època --primera meitat del segle XI-- l´actual frontis i la capçalera triobsidal amb decoració llombarda; també la majoria de les estructures interiors.

- La part baixa de l´edifici del sector meridional del monestir --la casa de l´abat-- deu ésser coetani o poc posterior a la reconstrucció de la basílica fata al segle XI. --La làpida amb escultura romànica, pot datar de la segona meitat del segle XI. PERÍODE ROMÀNIC III ( s.XII-XIII ):

- Església de Santa Maria de Colera, de la primera meitat del segle XII ( començada l´any 1123 i potser ja acabada el 1135 ). --La capella emplaçada entre l´absis central i l´absidiola de migdia de la basílica podria haver estat una obra provisional aixecada al segle XII. --Els capitells que s´havien reutilitzat a la façana de la casa de l´abat són del segle XII. --El cos de l´edifici del sector occidental de les dependències (refectori), és de finals del segle XII o del XIII. ÈPOCA GÓTICA I POSTERIOR:

- Les dues làpides gòtiques (anys 1296 i 1320). --Les restes del recinte fortificat, del segle XIV. --La part superior de la casa de l´abat, amb finestrals gòtics, dels segles XIV-XV, amb reformes molt posteriors per convertir-la en masia.

L´escriptora empordanesa Montserrat Vayreda en el seu llibre "L´EMPORDÀ MÀGIC" relata una rondalla protagonitzada per un monjo de Sant Quirze de Colera fque sembla ser fou el creador de la fanga, eina de pagès de cinc llargues pues que s´enfonsa a la terra a fi de sollevar-la i remoure-la.

S´assevera que un dels monjos se sentí temptat per la gràcia d´una mossa que habitava en un mas veí i que sovint portava provisions al convent. Així que en tingué l´avinentesa, li féu proposicions que la noia, potser més temerosa de Déu que el mateix frare, refusà una i altra vegada. Tant, però, va insistir que ella li féu entendre, tal vegada perquè ho creia impossible, que solament cediria als seus requeriments si aconseguia treballar l´hort del convent sense trepitjar-ne les gleves. A fi d´assolir-ho l´home es trencava el cap, però per més que ho intentava sempre quedaven marcades les seves petges en la terra remoguda. Aleshores, enfurismat i donant-se al diable aquest l´enfollí de tal manera que, en un rapte d´ira agafà un tascò i dentà d´una revolada l´ampla aixada fins que n´eixiren cinc llargues pues. Quan les clavà a terra, en adonar-se que s´enfonsaven sense esforç, alçà el mànec i trabucà la gleva compacta tot amorosint-la després amb les cinc noves urpes. Així, anant sempre de recules i trabucant la terra amb l´eina improvisada la convertí en tova i flonja sense que cap petja no hi quedés marcada.

El que no diu la llegenda és si la mossa cedí finalment a les pretensions del monjo, però la fanga ja havia nascut.