Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà

A Sant Llorenç de la Muga ja no hi arriba la Tramuntana, són terres que toquen l’Alta Garrotxa, esquerpes, inòspites, d’espesses boscúries, masos abandonats, una Muga jove... El poble és antic i noble, amb muralles, portals medievals i una torre dalt una muntanya que el vigila... Només d´arribar al poble un antic pont medieval ens sal.luda, la vila i els entorns són molt interessants pels amants de la natura, la història i l’art medieval.

Sant Llorenç de la Muga és una vila emplaçada en el curs alt de la Muga, al mig d’una vall encaixonada entre serralades. En aquest lloc la Muga forma una pronunciada corba, una recolzada, de manera que circueix el nucli de la població pels costats de migdia i de llevant i, en bona part, de ponent.

Pocs kilòmetres aigües avall de la vila les aigües de la Muga comencen a quedar preses per les aigües de l’embassament de Boadella, del qual una part es troba dins el municipi de Sant Llorenç. El terme és molt accidentat. La petita vall on hi ha la població està limitada pels pronunciats vessants de les muntanyes i serralades: Vers el nord i nord-oest els turons de Sant Ponç (649 m.) i Sant Jordi (557 m.); a migdia la Roca de la Penya (484 m.) i les serres de l’Estela i de la Cirera. Aquestes muntanyes estan cobertes de boscos de pins, alzines i alguns roures. Al costat del riu Muga hi ha petits boscos d’arbres de ribera. Els camps planers de la vall es dediquen al blat, els ferratges i petits sectors d’horta.

Antigament Sant Llorenç de la Muga era una vila important. Durant el segle XVIII fou rellevant l’artesanat del teixit (paraires, teixidors, cardadors i tintorers eren una gran majoria dels habitants de la població). L’aigua de la Muga era transportada a través de canals fins a molins fariners i també per fer anar la Farga Reial de Sant Sebastià, fundada en temps de Carles III i dedicada a la fabricació de bales i bombes de canó. Prop de la fàbrica hi havia mines de ferro i plom.

Sant Llorenç de la Muga també tenia pagesos i ramaders, moliners, carboners, llenyataires i notaris. Els dilluns hi havia mercat i força gent d’Albanyà, Terrades, Darnius, Boadella i de més lluny hi arribava a través de camins difícils per comprar, vendre o canviar productes. També aprofitaven per fer les gestions que fes falta amb els notaris (testaments, capitols matrimonials, inventaris de béns...). El poble tenia molta vida, es construïen noves cases fora del recinte murat, els masos estaven habitats i el bestiar corria per les muntanyes.

L’any 1497 Sant Llorenç tenia 53 focs (uns 300 habitants) que passaren a ser 645 l’any 1718. L’any 1787 la població arribà als 773 habitants i l’any 1860 s’arribà als 1.105 h. i 1.149 l’any 1875. A partir d’allavores, la crisi del suro i l’abandonament de les fàbriques de teixit començaren a fer minvar la població (761 h. l’any 1900). Més tard la poca rentabilitat de la llenya i el carbó, junt a l’èxode rural va fer reduïr encara més la població (384 h. l’any 1950). L’any 1991 només tenia 156 h. i actualment (any 2001) només consten 127 habitants censats. El poble ha esdevingut, en els darrers anys, lloc d’estiueig, restaurant-se moltes cases per servir de segona residència, sobretot per catalans de grans ciutats que s’han enamorat de la tranquil.litat i la natura d’aquest poble, d’estrangers n’hi ha pocs. Algú també ha construït petits xalets a les afores del poble.

El lloc de Sant Llorenç de la Muga surt documentat l’any 972. Aquell any un personatge anomenat Llop Sanç donà un alou situat a Sancti Laurenccii de Sambuca al monestir de Sant Pere de Camprodon. Curiosament Sant Llorenç de la Muga no consta mai com una possessió dels monestirs propers, al costat de la Muga, de Sant Pere d’Albanyà o Sant Martí de les Escaules. El mas de la Perafita, actualment dins el municipi de Sant Llorenç, era un dels límits del monestir de les Escaules. El veïnat de Palau, del terme de Sant Llorenç, limitava amb les possessions del monestir d’Albanyà (s. IX-X).

L’any 1155 Ricard de Terrades empenyorà, a Dalmau de Montmarí, totes les possessions que tenia a la parròquia de Sant Llorenç de la Muga i a les parròquies veïnes de Costoja, Terrades, Llers i Maçanet.

Arnau de Llers, que posseïa el domini de Sant Llorenç i extensos dominis en aquest sector de l’Empordà, centrats al castell de Llers, es veié obligat, l’any 1160, a restituir una colla d’esglésies de les quals s’havia apropiat de les rendes. Entre aquests temples s’esmenta l’església de Sant Llorenç.

La vila seguí en possessió de la família Llers fins l’any 1225 que Bernat de Llers vengué els castells de Sant Llorenç i de Bassegoda al rei Jaume I. Jaume I, els anys 1249 i 1279, concedí diversos privilegis a Sant Llorenç, entre els quals el de celebrar mercat tots els dilluns.

L’any 1276 es va fer una permunta de castells i propietats entre l’infant Pere (fill de Jaume I) i Dalmau de Rocabertí (hereu del vescomte Jofre), amb el consentiment de llurs pares. Dalmau cedí el castell i la vila de Torroella de Montgrí, mentre l’infant Pere entregava els castells i parròquies de Navata, Sant Llorenç de la Muga, Vilademuls i la força de Bassegoda.

Dalmau IV de Rocabertí fou qui l’any 1288 donà Sant Llorenç de la Muga al seu fill Dalmau, fruit del seu matrimoni amb Blanca de Seixac. Tanmateix, entre 1311 i 1324 la possessió de Sant Llorenç havia retornat a la branca vescomtal. El vescomte Dalmau V arribà a posseir la vila abans de la seva mort, l’any 1324.

L’agost de l’any 1475 els francesos varen ocupar Sant Llorenç i hi romangueren fins al final de l’ocupació. L’any 1483 el vescomte Felip Dalmau de Rocabertí cedí la baronia de Sant Llorenç al seu germà Pere, el qual, al seu torn, i amb motiu d’haver-se fet frare, la cedí al seu germà Guillem Ramon (any 1490). Llorenç de Rocabertí, senyor de Sant Llorenç, morí sense successió l’any 1562. Els familiars de les diferents branques es disputaren la baronia, que retornà de nou al vescomtat, en la persona de Martí-Onofre de Rocabertí. Sant Llorenç va pertànyer a la família Rocabertí de Peralada fins a l’extinció del feudalisme. La baronia era formada per Sant Llorenç, Terrades i Bassegoda. A finals del s. XVIII, durant la Guerra Gran, la vila i els voltants foren escenari d’importants combats entre les tropes franceses i espanyoles. Sant Llorenç fou ocupada pels francesos, que destruïren la fàbrica de bombes de Sant Sebastià.

L’església de Sant Llorenç de la Muga surt documentada a partir del segle XII. Tot i això els historiadors creuen probable que ja existís quan es parla del poble, en un document de l’any 972. L’edifici actual fou cremat durant les guerres amb els francesos. Ha sofert moltes modificacions al llarg dels segles XVIII i XIX, quedant vestigis d’època romànica (s. X-XI-XII i XIII). Actualment (any 2000) s’estan restaurant les teulades.

Destaca molt l’alt campanar, possiblement reformat durant el segle XVIII. L’església és un edifici d’una sola nau molt llarga, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular i rematada per un transsepte on s’obren tres absis semicirculars allargassats. El braç nord del transsepte fou substituït al segle XII, pel campanar. A la part baixa del campanar es va construir una nova absidiola i es va reconstruir el braç nord del transsepte. A part del campanar de torre, al mur de ponent, on hi ha la porta de l’església, se situa un petit campanar d’espadanya. Malgrat les transformacions que ha sofert, sembla clar que l’estructura principal de l’església pertany als segles X i XI.

El nucli antic de Sant Llorenç de la Muga forma un dels nuclis medievals emmurallats més importants de la comarca. En els darrers anys s’han fet moltes restauracions de les muralles i els portals medievals.

El recinte fortificat té una planta que s’aproxima a la forma triangular. Els trams de més llargada són al nord i a migdia. Aquest darrer, paral.lel al riu, afecta com ell una lleugera corba. El sector de llevant, que és el més curt -la base del triangle-, també segueix paral.lel al curs de la Muga puix que canvia ací de direcció. En el vèrtex de ponent del recinte, on s’uneixen els llenços de migdia i de tramuntana, hi ha un dels portals -el Portal de Dalt-; una altra porta -el portal de Baix- s’obria a l´angle nord-est. Aquestes dues portes eren els accessos principals a la vila, en el camí que de llevant a ponent la travessa.

Les cases situades dins l’antic recinte murat estan datades dels segles XVI, XVII i XVIII, amb portals adovellats i grans portes i finestres emmarcades amb carreus.

La muralla es pot seguir perfectament. El «Portal de Dalt» s’obre en la base d’una torre i es troba, com ja s’ha dit, a l’extrem de ponent i en el vèrtex que es forma en la unió dels llenços de tramuntana i de migdia del recinte. La torre és de planta quadrada i es manté en uns 12 metres d’alçada. A la part superior s’hi veuen rastres dels merlets. Posseeix espitlleres rectangulars molt llargues. L’entrada és formada per dos arcs de mig punt, amb dovelles ben tallades (s. XIV-XV).

A l’angle nord-oest de la torre s’inicia el llenç septentrional del recinte. És el que encara conserva més vestigis de la fortificació. Tot i això algunes cases que s’hi afegiren a la banda d’intramurs han provocat la destrucció de diversos fragments. A la vora del mur, en tota la llargada d’aquest sector nord de la muralla, hi discorre, paral.lel, el rec del molí, que va a parar a l’antic molí dels vescomtes, vora la Muga i fora la muralla. A la torre de ponent també s’hi afegeix un tram de mur de pedruscall, destruït en part per construccions modernes. Aquest llenç arriba fins a una torre de planta semicircular d’uns 10 m. d’altura (amb rastres de merlets i petites espitlleres). La torre que trobem a continuació fa uns 15 m., de planta quadrada i algunes espitlleres. Poc després trobem una altra torre, d’uns 7 m., molt reformada. Entre ella i la que segueix hi ha cases que sobresurten del nivell del mur.

Després d’un llenç on podem veure espitlleres, es veuen els vestigis d’una altra torre quadrada de la que queda només la part baixa, amb un rest de segeteres. El Portal de Baix era situat en la base d’una torre de planta quadrada de la qual són visibles només tres o quatre metres de mur per sobre de l’arc de la porta. Actualment forma un passadís. Del tram de llevant que s’iniciava vora el portal darrerament esmentat, en resta una torre de planta semicircular, amb una petita porta i espitlleres. El tram meridional de la muralla, que s’inicia a l’església, posseeix pocs vestigis. Moltes cases han estat afegides a la part externa dels murs, destruint-los. Al centre, més o menys, del traçat d’aquest llenç paral.lel al riu hi ha l’altre portal, amb arc adovellat (segles XIII-XIV). Tant el Portal de Dalt, com aquest, posseeixen l’espai on hi havia el rastell per tancar el portal. Ac-tualment s’han posat uns rastells que imiten els que devia haver-hi antigament.

El castell de Sant Llorenç de la Muga s’alçava a les afores del nucli murat, a uns 200 m. a ponent del Portal de Dalt. Actualment, d’aquest castell només es conserva la torre d’Homenatge i el sector septentrional dels murs que la circuïen, així com altres vestigis menys notables (s. XII-XIII).

Al sud-oest i a les afores del poble, a l’altre costat del riu, dalt d’un turó hi ha una gran torre de guaita medieval. Aquesta torre dominava i vigilava tota la vall. La torre és cilíndrica i s’aixeca sobre un basament natural de pedra calcària en part treballat. Té uns 10 m. d’altura. Presenta diferents espitlleres en els murs i tota l’estructura està força ben conservada. És un exemplar molt notable de torre de vigilància romànica (segles XII-XIII).

A uns 300 metres al nord-est de la vila, hi ha el Pont Vell. És un pont de tres arcades sostingudes per dues pilastres de planta romboidal, que es drecen sobre afloraments naturals de pedra calcària. L’arc central, de molta més llum que els dos laterals, és rebaixat; els altres són de mig punt. La construcció és de carreus ben esquadrats; les dovelles dels arcs són molt allargades (segles XIV-XV). Un cop passat aquest pont, que condueix al cementiri, al costat dret hi ha una petita capella dedicada a Sant Andreu. És una església petita d’una nau amb absis semicircular. La porta principal, d’un sol arc amb impostes incorbades presenta una llegenda incisa a la clau: SANT ANDREU i una data del segle XVII, ara mig esborrada (16...). Un document diu que fou con-sagrada el dia 4 de juliol de l’any 1605. Aquesta deu ser l’any que fou gravat a la porta.

El pont de Sant Antoni, anomenat també «pont del Grau» es troba a 2’5 kms. de Sant Llorenç, aigües amunt de la Muga, en direcció a Albanyà. El pont, aixecat aprofitant una penya calcària, té dos arcs de molt diferent amplada. Hom creu que com el Pont Vell pot ser datat dels segles XIV-XV. L’ermita de Sant Antoni és amplaçada a la vora del cap del pont del mateix nom, que abans de l’existència d’aquesta capella s’anomenava pont del Grau, a la riba esquerra de la Muga i a tocar a la carretera d’Albanyà. És una capella d’una nau, de planta rectangular, sense capçelera destacada. Davant la seva façana hi ha un pòrtic amb coberta de dos vessants en el qual s’obren tres arcades de mig punt fetes amb rajols. Sobre l’arcada frontal hi figura la data 1835.

L’ermita de Sant Jordi, una de les poques de Catalunya dedicades a aquest sant, es troba en un dels cims més alts de la carena que limita vers el nord-oest de Sant Llorenç, l’alta vall de la Muga, a 557 m. d’altitut. És una capella amb absis semicircular. Al frontis hi ha la porta d’arc de punt rodó, adovellada, i una finestra d’un sol vessant, rectangular. Al cim un campanar de cadireta de dues pilastres, sense arc. És una construcció de caire popular, amb elements de tradició romànica-gòtica (s. XV-XVI o XVII).

El veïnat de Sant Sebastià, amb l’antiga capella de Sant Sebastià (ja documentada l’any 1609), i els edificis de la Fàbrica de munició -bombes de canó, bales i metralla- (del segle XVIII), quedà inundat amb la construcció de l’embassament de Boadella (any 1969). Durant l’estiu, quan el nivell de les aigües de l’embassament baixen, es poden veure les ruïnes del veïnat i de la fàbrica.

El veïnat de Palau, de masies escampades, es troba a l’extrem occidental del terme de Sant Llorenç, molt més a prop del poble d’Albanyà que de Sant Llorenç. L’any 878 el lloc de «Palatium» era una possessió del monestir de Sant Pere d’Albanyà, llavors ja depenent de Santa Maria d’Arles.

L’església de Santa Maria de Palau surt documentada en escrits dels anys 1279 i 1280. Durant el s. XIV tenia un sacerdot encarregat, que depenia de la parròquia de Sant Llorenç de la Muga. Aquesta església és un edifici romànic dels segles XII-XIII.Presenta una sola nau, coberta amb volta apuntada i una capçada per un absis semicircular. La porta s’obre en el mur sud, vers ponent, i està formada per dos arcs de mig punt, adovellats i en gradació; està aixoplugada per un guardapols, de motllura en quart de cercle. L’absis està aixoplugat per una cornisa bisellada, que també es deixa veure en els murs laterals. Fora d’això trobem un absis simple amb una finestra oberta al mig, de doble esqueixada i arc de mig punt. Una altra finestra s’obre a la façana de ponent i al mur sud trobarem dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle, amb una cornissa incurvada.