Vilajuïga, Alt Empordà

Vilajuïga es troba allà on les darreres muntanyes de les Alberes s'uneixen amb la Serra de Rodes... Els Pirineus van agonitzant abans d'ofegar-se a la mar... El poble s'asseu a la falda de les muntanyes, al costat de terrenys plans que inicien la plana empordanesa... Les vinyes, els olivars i els camps llaurats de la plana ofereixen un gran contrast amb les muntanyes pelades, sovint enfosquides pels incendis estivals.

Pocs arbres, algun pi i alguna alzina i moltes garrigues, sequera, roquissar i pols, que aixeca la tramuntana quan bufa amb força... Dalt d'una penya, dominant el poble, s'alcen encara imponents les restes del castell de Quermençò, testimoni de bona part de la història d'aquesta contrada... Pedres nobles, venerables, que agafen un color rovellat i antic quan el sol les amanyaga... Castell inaccessible, esquerp, terrible, inmutable... Passejat les nits de lluna plena per l'espectre de la dama, la comtessa de Molins, capitana de lladres, aventurera, heroïna salvatge, lluitadora quan els francesos ens envairen... Aquest castell li va servir de refugi, aquí hi amagava les armes i quan es va cansar dels crims dels seus bandolers, arrepentida de la vida que havia portat va fer volar els explosius que hi havia al castell, morint colgats sota les runes... Tot i els excesos comesos era un personatge estimat per la gent de la comarca. Una corranda diu:

"Toqueu... toqueu campanes,
el vostre plany de tristor,
és morta sota les torres
la comtessa a Carmançó;
qui no plora aquesta dama
té sentiments molt roins,
puig ha mort plena de glòria
la Comtessa de Molins."

Rieres seques devallen de les muntanyes, perilloses quan hi ha pluges torrencials. En aquesta terra hi plou poc però quan hi plou ho sol fer amb força i llavors aquests petits rierols es converteixen en grans torrenteres que s'emporten els petits horts que hi ha pels costats. Alguns torrents són tributaris de la riera de Vilajuïga que passa prop del poble.

Els cims més alts del terme són el Mont Perdut (324 m.) que separa Vilajuïga de Llançà, Roca de Miralles (279 m.) que serveix de límit amb Llançà i el Port de la Selva, i el Puig Margall (437 m.) que fa de límit amb el Port de la Selva i Pau.

Les cases del poble formen un nucli urbà compacte al voltant de l'antiga església romànica de Sant Feliu. Quan el poble va créixer durant el s. XVIII es construïren cases al costat de la carretera que va cap a Pau i Palau-Savardera. Actualment hi ha algunes urbanitzacions, properes al poble, ocupades principalment per estiuejants. La línea del tren que va de Figueres a Port-Bou passa a pocs metres de la població antiga. Els veïns de Vilajuïga viuen encara de les vinyes (hi ha una cooperativa i alguns cellers que venen vi de qualitat a bons preus), dels restaurants i de l'explotació d'un manantial subterrani que dona unes aigües minerals ("aigua de Vilajuïga") que són comercialitzades arreu del país i han donat renom a la vila. També hi ha veïns que es desplacen a treballar a Roses o a Figueres, poblacions que queden força properes.

Ja en el segle X el lloc de Vilajuïga consta com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. En un precepte de Latori, de l'any 982, a favor de l'abat Eldesind d'aquest cenobi hi ha una al.lusió a "villa Iudaica". En l'epístola del papa Joan XV de l'any 990 dirigida al mateix abat es confirmen de nou les propietats situades a "villa Iudaïca".

Segons recull l'historiador Francesc Montsalvatge l'any 1080, a l'església de Sant Feliu de Vilajuïga, se celebrà un "judidi de Déu" per un robatori comès contra l'abat de Sant Pere de Rodes. Els acusats varen sofrir la prova de l'aigua bullent, que consistia en obligar-los a introduir una mà dins l'aigua. A continuació la mà fou segellada i al cap de tres dies es descobrí que era cremada. No s'havia produït cap prodigi i la culpabilitat per tant era indiscutible.

L'església de Vilajuïga és anomenada "Sancti Felicis de Villa Judaica" en un document de l'any 1127. En altres documents dels anys 1279 i 1280 és anomenada "ecclesia de Villajudayca". L'any 1229 s'enregistra l'homenatge prestat per Ramon de Rabós al bisbe Guillem per la meitat del delme de Vilajuïga. Blanca, vídua de Guerau de Baseia, retia homenatge, l'any 1301, al bisbe Bernat, per la meitat del delme de Vilajuïga que havia adquirit de la seva mare Dolça de Pau.

Els estudis realitzats sobre el topònim "Vilajuïga" diuen que vol dir "vila jueva" o "vila de jueus". S'ha suposat que la fundació o repoblació del lloc fou feta per jueus, probablement provinents dels importants calls jueus de Castelló d'Empúries o Peralada. Tot i que es creu molt probable l'existència de jueus a Vilajuïga no s'han trobat encara documents que ho provin.

El municipi de Vilajuïga és terra de dòlmens. Els més importants els trobarem seguint la carretera que condueix del poble al monestir de Sant Pere de Rodes.

El sepúlcre megalític de la Vinya del Rei es troba seguint l'esmentada carretera a Sant Pere de Rodes, fins trobar uns indicadors que diuen "Dòlmens". Quan s'arriba al torrent anomenat Coma de l'Infern hi ha un panell anunciant l'itinerari megalític. Aquí comença un camí de terra que és millor seguir-lo a peu. Després d'uns vint minuts de camí s'atravessa la riera de Vilajuïga i enfilarem pel costat esquerra fins trobar el dòlmen, ben indicat. És un sepulcre de corredor, fet amb sis lloses de granit, havent-se perdut el passadís d'accès. Del túmul que cobria l'estructura interna i del seu peristàlit no en queden restes (anys 3.200-3000 a. C.).

Seguint el camí que partint d'aquest dòlmen s'enfila muntanya amunt trobarem els sepulcres del Ganollà, la Talaia, les Ruïnes i la Carena. El dòlmen de la Carena és un sepulcre de corredor amb cinc lloses verticals i una de coberta. Des d'aquest dòlmen s'albira una magnífica vista sobre la plana empordanesa, la mar i els Pirineus.

El dòlmen de les Ruïnes era una galeria que presenta sis lloses dempeus i dues de coberta. El dòlmen de la Talaïa és situat a pocs metres i al sud-oest de les Ruïnes, en un petit replà. És una galeria coberta amb cinc lloses verticals i una de coberta. Hi ha dues lloses més, caigudes i posades planes, una vora de l'entrada i l'altra dins la cambra.

El dolmen de Ganollà es troba en un planer de la carena, a l'extrem d'un olivar abandonat. Va servir de barraca pels pagesos, conservant tres lloses dempeus i una de coberta molt gran. En la cova dels Llops, propera a aquests dòlmens s'hi han trobat nombroses restes prehistòriques, algunes d'elles recollides de forma fortuïta i per tant no estudiades per experts. Caldria fer una inspecció arqueològica eficient de tota la contrada abans que noves restes vagin a parar a mans dels "lladres" del patrimoni de tots.

L'església de Sant Feliu de Vilajuïga conserva bona part de la construcció romànica (una part del s. XI i una altra part del s. XIII). La edificació del s. XVIII va malmetre força les parts romàniques. Actualment l'antiga nau romànica fa de vestíbul del temple modern, amb un gran contrast que es deu al volum més gran que agafa aquest darrer.

La capçalera de la nau romànica fou destruïda per afegir-hi dues capelles laterals (s. XVII-XVIII). Per sort la nau ha conservat la coberta amb volta de canó i els dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats. A la façana principal del temple, o frontis, hi ha una porta romànica rectangular. Sobre la seva llinda hi ha un timpà llis resseguit per una arquivolta de dents de serra. El guardapols és excorbat, mentre la motllura horitzontal situada sobre la llinda de la porta és de secció incorbada. Damunt el portal hi ha un petit ull de bou modern que es suposa que ocupa el lloc d'una antiga finestra romànica.

A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal monolítica sense decoració.

L'antic poblat de Canelles es troba situat a uns dos kms. al nord-est del poble de Vilajuïga. Aquest lloc, abandonat des de temps immemorial, apareix documentat l'any 1080 amb el nom de "Cannellis". L'any 1208 surt esmentat en el cartoral del monestir de Santa Maria de Roses. A mitjans del s. XIII el noble Guillem d'Alió, prestà homenatge al bisbe de Girona per la possessió de la meitat del delme de Canelles. L'any 1538 encara mantenia una població estable segons documents de l'Audiència del comtat d'Empúries (fons Medinaceli).

Segons Arnald de Plujà en el seu llibre "El Cap de Creus" l'assentament de Canelles aprofitava els fèrtils replans d'un contrafort de la serra de Verdera, drenats per dos aiguavessants i consistia en una dotzena de casalots quadrats o rectangulars, aixecats en paret seca de lloses i granits de la contrada. Algunes plantes de les antigues construccions mantenen l'estructura interna i d'altres murs superen els dos metres d'alçada.

L'historiador Joan Badia esmenta haver vist alguna filada d'opus spicatum ben marcat en algun dels murs conservats, així com restes de ceràmica alt-medieval.

El castell de Quermançó es troba a menys de dos kms. de distància al nord de Vilajuïga i prop de la carretera que va de Figueres a Llançà. És acinglerat, inaccessible pels costats de ponent i de migdia, mentre els altres vessants tenen accentuades pendents.

Els historiadors i arqueòlegs creuen que l'origen d'aquest castell pot ser molt antic, degut a les seves exel.lents condicions per la defensa. No es descarta que ja existís en època ibera o romana. El castell pròpiament d'època feudal és datable del segle XI. Fou propietat dels comtes d'Empúries i és documentat que l'any 1078 Ponç I el deixà als seus fills Hug i Berenguer. Fou aquest mateix comte el que instal.là l'arxiu diplomàtic del comtat en aquest castell. Surt documentat al llarg dels segles XI i XII quan el comte d'Empúries s'enfrontava amb el vescomte de Peralada i també quan hi havia enfrontaments amb el comte de Barcelona.

El segle XIII va sofrir setges dels creuats francesos de Felip l'Ardit, ja que els seus defensors, igual com el comte emporità, estaven a favor del rei Pere, però es rendiren enfront de la superioritat de l'enemic. Més tard fou saquejat i destruït pels francesos. Durant la guerra dels remences, l'any 1472, fou ocupat per les tropes del rei Joan II. En els segles posteriors fou abandonat fins que durant la invasió napoleònica fou considerat punt estratègic important pels francesos, així que en reedificaren una part per guardar-hi armes i explosius; alhora que vigilaven bona part de la plana i la costa de Roses.

L'actual edifici conserva restes dels segles X-XI a les muralles del sector nord. La resta pertany a èpoques posteriors. A l'exterior hi ha dues torres barranes com a protecció de la part accessible del turó. Una al nord, mig enrunada, amb espitlleres i talús (s. XIII) i l'altra, més gran, enfront de la porta del primer recinte emmurallat i que fou enderrocada a consciència fins al talús (s. XIII). A l'interior i a la part superior hi ha les restes de muralles més antigues, la cisterna i la torre d'homenatge. També hi havia una capella i una llarga estança, en un nivell més baix, amb espitlleres i arcs de diafragma. Tot aquest conjunt era envoltat per una muralla, primer recinte, avui quasi desapareguda. El mur de tramuntana presenta, incís en un carreu, l'escut del comtat d'Empúries.

El castell de Miralles i la seva església eren propietat del monestir de Sant Pere de Rodes des del segle X. L'any 1044 l'abat de Sant Pere de Rodes presentà una queixa al comte per haver estat desposseït el monestir d'unes vinyes pròximes al castell de Miralles. Encara que no es conserven restes arquitectòniques del castell i tampoc de l'església es creu que es trobaven al cim del turó anomenat Roca Miralles. Aquest turó es troba a l'extrem nord-est del terme, a vuit kms. de la població, en el límit amb els municipis de Llançà i el Port de la Selva. El lloc més proper és el veïnat de La Valleta.

Vilajuïga tenia 101 habitants l´any 1718, l'any 1787 uns 172 que s'incrementaren fins als 754 l'any 1860. L'any 1930 tenia 875 h. i l'any 1960 uns 822. L'any 2001 va arribar als 894 habitants.

Vilajuïga celebra forces actes culturals al llarg de l'any