Vilamalla, Alt Empordà

Vilamalla és una població de la plana que en els darrers anys ha vist crèixer naus industrials i urbanitzacions prop del poble original de cases antigues al voltant d'una esglesiola romànica.

La seva situació, a uns cinc kms. a migdia de Figueres, i al costat del polígon industrial d'aquesta ciutat, ha servit per extendre les indústries, tallers i magatzems que no caben en el municipi de Figueres. També algunes famílies que treballen en aquest polígon o a Figueres s'han construït cases en les urbanitzacions o "ciutats dormitori" que han ocupat els antics camps de cereals i oliveres. Cada cop hi ha menys terreny dedicat a l'agricultura. El centre duaner de Vilamalla, on es controlen les mercaderies dels camions i els trens que han d'anar cap a França i extendre's per la resta d'Europa, ha expropiat molts camps i no para de créixer. La situació ha canviat molt de com va veure el poble el geògraf Botet i Sisó, quan a principis del segle XX deia de Vilamalla: "Quasi tots sos habitants viuen del conreu de la terra", ara en canvi són poquíssims els pagesos que queden.

Si veiem alguns camps treballats, estan dedicats al blat, ordi i ferratges pel bestiar. Hi ha un petit sector d'horta vers a la banda oriental del poble.

Cada vegada hi ha menys oliveres, només les que s'han conservat pels marges dels camps. Abans la producció d'oli era força important, amb l'existència d'algunes premses d'oli. Tot i això es deia de Vilamalla: "Molt d'orgull, pel poc oli que s'hi cull". Sens dubte una de les moltes dites originades en la rivalitat entre els pobles. L'any de la fred (1956) va suposar la desaparició de moltes oliveres. Els pagesos que queden surten del pas gràcies a les granges de porcí i boví.

El lloc de Vilamalla pertanyia al monestir de Sant Pere de Rodes, almenys des del darrer quart de segle X. En una epístola del papa Benet VI, de l'any 974, es confirmen, entre altres propietats del monestir, les que tenia... "in villa Dalmalia", en el comtat d'Empúries. Aquest domini de Sant pere de Rodes sobre "villa Dalmala" és novament al.ludit en un precepte del rei Lotari de l'any 982 i en una epístola del papa Joan XV del 990 (...in villa Dalmalia).

Segons un document que cal datar entre 1051 i 1058 la comtessa Ermessenda, esposa del comte Ramon Borell de Barcelona, restituí al bisbat de Girona nombroses esglésies, jurisdiccions, feus i altres dominis, que retenia injustament. Entre els temples usurpats hi havia l'"ecclesiam Viladalmalla".

El dia 2 de desembre de l'any 1108 el prevere Esteve i els seus nebots Guillem i Ermessenda donaren al priorat de Santa Maria de Lledó els seus alous de Vilamorell (terme de Borrassà) i Vilamalla. El 2 de juny del 1204 Arnau, prior de Lledó, concedí a Bernat d'Avinyó l'usdefruit de les possessions situades a Vilamalla i Avinyonet que ell mateix havia donat al monestir. L'església de "Villa mala" surt documentada en escrits dels anys 1279 i 1280. En un document de l'any 1316 el lloc és anomenat "Villaumayla".

L'any 1320 s'enregistra l'homenatge retut al bisbe de Girona per Francesc de Fontcoberta, fill de Berenguer, per la quarta part del delme de Sant Vicenç de "Vilammala". En l'inventari dels béns mobles i immobles del monestir de Lledó confeccionat l'any 1587 s'al.ludeix a les propietats de Vilamalla. L'any 1698 Vilamalla era lloc reial de la batllia de Siurana. Segons els estudiosos el toponim "Vilamalla" prové del nom personal llatí "Dalmatius".

El poble de Vilamalla forma un conjunt de cases agrupades prop de l'església parroquial de Sant Vicenç que es troba isolada. Algunes cases han estat restaurades conservant la pedra al descobert i moltes han estat tan transformades que han perdut elements constructius antics (portes i finestres amb carreus, escales de pedra, forns de pa...). Encara hi ha alguna casa, dels segles XVI, XVII o XVIII amb portes fetes amb carreus i llindes amb dates i inscripcions.

Els carrers estan ben pavimentats, amb racons ajardinats molt agradables. La plaça on hi ha el nou i modern edifici de l'Ajuntament ha conservat, restaurat, l'antic safareig públic, amb el cobert per eixoplugar les rentadores quan feia mal temps. És un encert no haver-lo destruït, com ha passat en altres pobles; A hores d'ara ja hi ha jovent que no saben que en una època no gaire llunyana la gent rentava la roba a l'aire lliure, sota un cobert.

L'església de Vilama és un interessant edifici romànic tardà (s. XII-XIII), sol, sense edificis adossats, ni cases que perturvin la vista i contemplació total del monument, amb pedres daurades antigues i gastades per les inclemencies del temps al llarg dels segles.

El temple és d'una sola nau, amb capçalera carrada, sense absis destacat. A la façana principal, a ponent, hi ha una portalada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis. El guardapols que ressegueix l'arc extern és de secció excorbada; la mateixa forma tenen les impostes dels arcs i la motllura horitzontal situada sobre la llinda. Aquesta llinda, sostinguda per mènsules excorbades, ha estat reformada recentment. Al centre de la façana hi ha un petit rosetó format per dos cercles en degradació. La part superior és rematat per un campanar de cadireta, format per tres pilastres que no es clouen amb arcades. En el mur meridional de l'església hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, de petites dovelles ben tallades. Prop de l'angle de capçalera hi ha adossada la sagristia, construcció moderna. En aquest lloc, en el llenç romànic, per sobre de la teulada de la sagristia, sobresurt la part superior d'una altra finestra de doble biaix i arcs de mig punt, monolítics.

En el mur lateral nord, sense cap obertura, hi ha tres contraforts; dos d'ells d'una certa antiguitat. La cornisa, en ambdós murs laterals, és de secció excorbada. Al mur de llevant o de capçalera hi ha un altre petit rosetó, semblant al de la façana principal. En la part superior, en el vèrtex de l'hostial, es dreça una petita creu de pedra.

Fa uns anys que es va llevar tot el calç que recobria els murs de l'interior. La volta és apuntada i seguida. No hi ha cap arc toral, ni el tiomfal que assenyali cap diferenciació entre la nau i el presbiteri. La cornisa és de forma excorbada. A cada costat de la nau hi ha dos arcs imbuïts en les parets mestres, posteriors al romànic, practicats per posar-hi altars laterals. Altres dos arcs semblants, més petits, es troben a la banda nord. L'aparell de la construcció és de carreus ben tallats de pedra sorrenca, col.locats en fileres seguides. Aquest parament és idèntic tant a l'exterior com a l'interior.

Al sud-oest i a uns 200 mts. de l'església de Vilamalla, a l'altra costat de la carretera, hi ha l'edifici conegut per l'abadia. És una gran masia que conserva restes d'una torre de planta quadrada a la banda nord-est. Els historiadors creuen que aquest mas podria haver estat una possessió del monestir de Sant Pere de Rodes, en època medieval.

En el mur septentrional de la torre, a la part alta, s'hi observen tres espitlleres rectangulars. A la banda de ponent hi ha les restes d'una probable finestra coronella gòtica d'arcs apuntats. Els murs de llevant i migdia estan adossats a la masia, d'època posterior (s. XVI-XVII). Aquesta torre fou construïda amb carreus grans, de pedra arenosa, ben tallats, encara que força gastats per l'erosió. Hom creu que pot ser dels segles XIII-XIV.

Vilamalla tenia uns 93 habitants l'any 1718 que passaren a ser 333 h. l'any 1860. L'any 1900 en tenia uns 267 h. que augmentaren fins a 310 h. l'any 1950 i 629 h. l'any 1961. L'any 2001 arribava als 615 h. degut a la proliferació de noves urbanitzacions properes al poble. En el futur es preveu que el nombre d'habitants augmenti i es fagin més urbanitzacions, llàstima que l'extenció municipal no sigui gaire gran (només 9'11 Km2).